Els col·legis i el sistema educatiu espanyol (3)

En aquesta entrada tractarem de com es va materialitzar l’estat napoleònic en l’educació al regne d’Espanya.

Durant el denominat Bienni progressista (1854-1856), en concret el 1855, es va promulgar una llei radical inspirada en el model educatiu de l’estat francès. S’ha de recordar que en aquells moments s’havia produït ja la desamortització de Mendizábal (que havia acabat el 1851). En aquell any 1851, aprofitant una certa distensió en les relacions amb els Estats Pontificis, es va signar el primer Concordat entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu.

Després del Bienni progressista, el 1857 es va entrar en un període de liberalisme moderat, any en el que es va promulgar la Ley de Instrucción Pública, coneguda com a Ley Moyano. Aquesta llei va assumir bona part del programa del liberalisme radical precedent, d’intervenció de l’estat en educació, de reserva de l’educació superior a l’estat, de centralisme, d’imposició de la llengua castellana, i d’uniformització i funcionariat. Es a dir s’optava també pel model napoleònic i no pel germànic a l’hora d’entendre l’Educació i la organització dels col·legis. Tanmateix diferia en un aspecte del cas francès com fou que, en aplicació del Concordat de 1851, l’estat feia una “concessió” a l’Església, i l’hi permetia continuar els col·legis religiosos i contribuir així des de l’àmbit privat a la “segunda enseñanza” que acabava de definir-se amb la nova llei.

La llei trobava un equilibri respecte la llei radical anterior. Era centralista i estatalitzadora, però permetia la continuïtat dels col·legis religiosos. Es a dir respectava el Concordat i feia una concessió a l’Església. D’aquesta manera totes les parts van tenir motius de satisfacció però també de frustració. Altra cosa fou l’ensenyament universitari, reservat exclusivament a l’estat, i afectat també pel centralisme i total castellanització. Vàrem explicar en entrades anteriors els efectes per l’educació superior d’aquesta mancança de participació de l’Església en moments on en altres indrets, més influïts pel model germànic, es van anar fundant universitats.

Tornant a l’educació primària i mitjana, en definitiva la Llei Moyano fou una llei que va consolidar el model de col·legi, tant els col·legis nacionals com els col·legis religiosos. També va consolidar les mentalitats sobre l’Educació i sobre què és allò públic, emmirallant-se en el model de l’estat napoleònic francès. Aquesta llei va ser vigent fins la II República i en certs aspectes fins a 1970 quan es va promulgar la Llei General de Educación (denominada com a Ley Villar Palasí). La Ley Moyano va establir un marc mental que, per la seva pervivència durant tants anys, encara té fortes ressonàncies avui.