La XVII Mostra de Cinema Espiritual, que organitza anualment la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General d'Afers Religiosos del Departament de Justícia, ha estat dedicada enguany al cineasta –o cinematògraf com l´hi agradava anomenar-se- francès Robert Bresson.
Ja ha estat prou rellevant poder anar al cinema en aquests dies d’inici d’any, encara amb les limitacions en els espais tancats i d’horaris per la pandèmia. EL 2020 algunes de les representacions es van haver de re-programar o cancel·lar. El sol fet de poder anar a la sala i, amb tots els protocols, poder participar d’aquest diàleg que tota bona pel·lícula suposa entre el director i els actors amb l’espectador ja és tot un luxe.
Bresson té un llenguatge inconfusible. Així com el cinema té una narrativa basada en un text, és a dir és com teatre filmat -diu Bresson- el relat cinematogràfic és per ell, en canvi, tota una altra cosa. Bresson s’expressa cinematogràficament a través del que denomina com a una “escriptura visual”, que també és sensorial doncs a més d’imatges en moviment són característics els sons i sorolls ambientals i els silencis, per crear una atmosfera en la que el relat no ve prefigurat per una narrativa verbal. És l’espectador que veient la seqüencia d’imatges ha d’anar reconstruint el relat en el seu interior. Bresson pensa en l’espectador que ha de tenir un rol actiu, doncs ha d’entrar a desxifrar un nou llenguatge més simbòlic i menys semiòtic.
Així pren importància allò que no es veu dels personatges, el seu món interior, el que els motiva a actuar com actuen, la seva psicologia, que l’espectador va captant, tot donant significat a les situacions humanes que es representen, donant també una continuïtat al relat.
Bresson no tracta de l’espiritualitat directament, sinó més aviat de la complexitat existencial humana, tot i que integra elements i símbols cristians, com un element a vegades central de la seva narrativa simbòlica. Els seus personatges per altra banda no són excessivament expressius. El fet que escollia actors que no eren professionals no els permetia sobreactuar i tenir així massa control de les situacions representades.
Bresson volia expressar en llenguatge cinematogràfic –com dèiem- el que no es veu, el món interior dels seus personatges, comptant amb l’espectador al que deixava espais i temps perquè construeixi dintre seu la trama en un exercici psicològic i també existencial i espiritual. Un exercici que continua després del visionat.
Al final de cada pel·lícula la Filmoteca proposa un cinefòrum. La pel·lícula en la que vaig col.laborar com a moderador del cinefòrum no és pas de les més importants de la filmografia Bresson, tot i que va obtenir una conxa de plata del Festival de Sant Sebastian de 1969 l’any que es va estrenar. Es tracta d’una adaptació d’una narració curta de Dostoievski “La submisa” (1875) i que Bresson tradueix com “une femme douce”. Tracta la tensió entre el patró de submissió als rols tradicionals amb la llibertat de pensament i d’elecció. Es donava en temps de Dostoievski i en el París del maig del 68, quan es devia rodar la pel·lícula. El tema és també Hamletià, és a dir tracta de la mort elegida com a sortida i com a reconciliació amb el propi destí. Un tema que remou per dins l’espectador.
El cinefòrum va ser molt reeixit i amb molta participació. La sala estava totalment plena, malgrat la pandèmia, i hi havia interès en parlar del que s’havia experimentat amb el visionat. El cinema espiritual interessa i permet el debat. El públic va poder parlar de la importància i necessitat del vincle humà, així com de l’estil cinematogràfic de Bresson. El cinema espiritual em va semblar un recurs molt interessant pel treball educatiu.
Molt bon 2021 als lectors de Catalunya Religió!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.