Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El darrer llibre d’Andrea Riccardi tracta del cristianisme i l’Església avui. El seu títol “La Iglesia arde. La crisis del cristianismo hoy: entre la agonía y el resurgimiento”. Parteix d’un símbol com va ser l’incendi de Nôtre Dame com a metàfora del cristianisme del nostre temps, sobretot a Europa.

No es un llibre que es pugui resumir fàcilment, doncs fa un recorregut per l’Església de la segona meitat del segle passat i del que portem d’aquest i, tot analitzant diversos temes, construeix un teixit multicolor amb diversos relats que tenen com a fil conductor la situació de l’Església avui, amb els seus interrogants i problemes. En presentem un esbós d’alguns aspectes, sense entrar a explicar amb profunditat els diversos temes que tracta, per si pot animar la lectura.

Riccardi comença realitzant un repàs per la vitalitat del cristianisme a diversos països. Començant per França, però també analitza entre d’altres països Itàlia i Espanya. Es centra sobretot a Europa, però amb una visió també de les Esglésies de tot el món, i en contrast amb altres religions. El que observa és que no hi ha en el nostre temps tanta crisi externa, contra enemics externs. No hi ha el mur infranquejable de fa uns anys amb l’estat laic, o la lluita contra l’ateisme; però sí que hi ha una crisi més interna, observa un descens dels indicadors de la vitalitat, al mateix temps de l’augment de la indiferència i el descrèdit. També analitza l’Església a països de l’est d’Europa com Polònia, Eslovènia, Txèquia o Hongria, i el que es pot denominar en alguns d’ells com a un nou nacionalcatolicisme.

El llibre recorre per les llums i ombres dels diversos esdeveniments eclesials, com el Concili Vaticà II, fent també un itinerari pels pontificats dels diferents Papes. Hi ha una doble mirada en les anàlisis: des de dins, de qui coneix bé la història de l’Església; però també es presenta una lectura objectiva, sense cap mena d’apologètica, que es pot llegir i entendre bé des de fora l’Església. El llibre no va dirigit doncs només als catòlics, sinó al conjunt de la població, sobretot l’europea. En aquest sentit presenta una idea recurrent de que els europeus “no podem dir-nos no cristians”. I hi ha signes d’aquesta consciència, per exemple en la laica França on Macron el 2018 va dir: “França necessita l’Església”, una manifestació ben diferent del discurs típic d’altres temps, des de l’estat laic, del perill de la clericalitació.

Riccardi fa un balanç de les diverses iniciatives històriques socials i polítiques, tant internes com en entorns propers a l’Església, per exemple els sacerdots obrers de França o la  Democràcia Cristiana. Analitza moviments socials més amplis, per exemple el maig del 68, que políticament va ser poc influent -diu ell-, però que antropològicament fou molt eficaç. Per exemple va canviar el paper de la dona, o va propiciar un canvi en la percepció de l’autoritat. Sobretot va influir en un predomini de l’individualisme. Deia un conegut lema: “Cadascú és mestre de sí mateix”: Des d’aquesta òptica- reflexiona l’autor- es veu com a poc acceptable el sacrifici cristià.

L’interès està també en l’anàlisi, gens donat a la complaença però tampoc al desànim, de la situació actual. Fa un recorregut per diverses crisi o fenòmens. En citem alguns: la crisi de la transmissió que es realitzava tradicionalment a la família, l’impacte del neoprotestantisme, el descens en el nombre de sacerdots i l’edat avançada de molts d’ells, la pandèmia amb la solitud de molts o les “fake news”. És una anàlisi de la societat global i els seus canvis:  canvis en l’antropologia contemporània, fi del mon rural cristià, importància del mercat i atractiu de les sectes, valorització de l’autorealització i dels sentiments amb l’espiritualitat a l’alça i religiositat menys valorada, realitat de les migracions i dels refugiats, etc. Explora també solucions que s’ha proposat pel futur de l’Església quan no es pot garantir l’Eucaristia, i en fa un discerniment. Davant tots els problemes proposa la cultura del diàleg i l’encontre, en aquesta “ciutat global” que està essent un territori complex per l’Església.

Riccardi exposa com, tanmateix, “Déu viu a la ciutat” on es dona una pluridimensionalitat en les formes de la vivència comunitària en la que homes i dones es comprometen, posant la  misericòrdia en el centre, moltes vegades propers a les perifèries. Ho coneix bé, doncs la Comunitat de Sant Egidio en pot ser un bon exemple.

En conjunt és un llibre de lectura molt recomanable. Parla d’agonia i ressorgiment, agonia no és final sinó que és lluita. Dona doncs signes d’esperança. Ens fa veure la importància de la història, amb un treball ben documentat, fet per un historiador expert en el món contemporani, però també protagonista directe d’algunes de les realitzacions eclesials que han estat un signe important, com és el cas de l’encontre d’Assís pel diàleg interreligiós.

Ricardi posa paraules als problemes, tot dirigint-se també als no creients, amb un discurs raonat, que recull diverses mirades, pensant el futur amb serenitat i esperança, amb la confiança posada en l’Esperit i en que, com diu ell, “tot pot canviar”.