Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

(Relat inspirat en Lc 2, 36-38)

El sol començava a despuntar i l’Anna ja feinejava per casa. Es movia lentament, amb fatiga. Després dels vuitanta anys, les forces li havien anat minvant dia rere dia. Era un matí qualsevol. Res no presagiava la imminència d’una gran revelació. Fet i fet, les revelacions que l’Anna havia tingut al llarg de la seva vida no s’havien presentat mai amb senyals premonitoris: havien arribat d’improvís, com una allau de llum al bell mig de la nit.
 
La primera revelació va ser a l’edat de dotze anys. Caminava amb la seva mare pels carrers de Jerusalem, no lluny del mercat, quan es fixà en un noi que empenyia un carro ple de terrisses. No l’havia vist mai abans. El noi, força més gran que l’Anna, ni la va mirar, però ella va tenir clar tot d’una que els seu destins s’unirien. En algun lloc estava escrit que tots dos serien marit i muller. No perquè a primera vista ell hagués captivat el seu cor. Si l’Anna hagués hagut de motivar per quina raó creia saber amb certesa que es casaria amb aquell jove, no n’hauria estat capaç. Es tractava d’una intuïció que es presentava al seu davant com un fet evident, inconfutable, com qui veient una flor sap reconèixer que allò és una flor i no un núvol o un peix. Va sentir dir que es deia Maties. I començà a estimar-lo. Uns quants mesos després, a casa li feren saber que havien establert per a ella un acord matrimonial amb un home de la tribu d’Aser, un tal Maties, terrissaire. 
 
*********************************************************
 
La claror començava a picar a la porta. Era un matí qualsevol. La vella Anna sempre es llevava a l’alba per enllestir aviat la feina de casa i poder anar ben d’hora al Temple. Vivia als afores de Jerusalem i havia de recórrer un bon tram de camí fins arribar al cor de la ciutat santa. Cada dia, malgrat els seus vuitanta-quatre anys, feia a peu la llarga distància que separava casa seva del Temple. Essent una noieta, havia considerat un do de Déu la revelació del seu casament amb en Maties i, des d’aquell moment, no havia deixat de visitar ni un sol dia la Casa del Senyor. Aviat s’adonà que aquella intuïció sobre el seu casament no era un fet puntual ni aïllat. A vegades, la seva mirada penetrava el present i l’ultrapassava. Com quan al temps de la reina Alexandra havia fet un malson sobre el destí de Jerusalem. Somnià que es desencadenava una sagnant lluita fratricida entre els fills de la reina i que un poderós exèrcit provinent de les terres de ponent profanava i ocupava el Temple. Quan més tard la successió de la reina provocà divisions en el poble, l’Anna proclamà públicament que calia unitat i germanor per evitar que la terra d’Israel fos conquerida per un exèrcit estranger. El seu oracle, però, no va impedir que els romans irrompessin a Jerusalem. Israel perdé la seva llibertat. L’Anna es guanyà el renom de profetessa.
 
*********************************************************
 
Aquell matí com qualsevol altre la vella Anna agafà el seu bastó i féu via cap al Temple, tentinejant. A mesura que s’apropava a la Casa del Senyor, creixia la seva alegria. Les obres de reestructuració del Temple, començades per Herodes el Gran vint anys abans, havien donat els seus fruits. L’edifici sagrat tenia un aspecte majestuós que contemplaven meravellats tots els jueus vinguts d’Orient i d’Occident.
 
Entrà al Temple amb la reverència i la gratitud de cada matí. S’encaminà vers el Pati de les Dones. Allí s’agenollà en silenci i es recollí en pregària. A poc a poc s’alentí el curs del seu pensament, com agombolat per una alenada suau. Aleshores li brollaren lentament dels llavis les paraules d’un salm: “Senyor, fes veure al teu servent la claror de la teva mirada...”. De sobte, advertí l’impuls d’obrir els ulls i veié al seu davant un matrimoni amb un nadó. L’home estrenyia la muller amb un gest protectiu i afectuós. La dona no deixava de contemplar el fill que duia entre els braços. Un vellet se’ls hi atansà i els va beneir. Moguda pel desig de veure de prop l’infant, l’Anna es posà dreta i s’acostà a la família.  
 
Era un nen de quaranta dies de vida que sotjava l’Anna amb una mirada fosca i amatent. Tenia els ullets ben negres però el seu esguard era clar com un dia de primavera. Una claror que resplendia sense enlluernar i escalfava sense cremar. Com en els seus moments de pregària més íntima, l’Anna se sentí agombolada per una alenada suau. Aleshores reconegué aquell rostre. Amb una emoció reverencial, inclinà el cap i uní totes dues mans devotament, conscient de trobar-se davant del Salvador promès al poble d’Israel de generació en generació.
 
- Es diu Jesús- digué la mare.
 
L’Anna vaticinà als esposos que el seu fill era el Messies i que tal com ella havia predit la caiguda de Jerusalem, ara en presagiava l’alliberament gràcies a aquell nadó. La parella somrigué agraïda, no era el primer cop que sentien paraules semblants. S’acomiadaren de l’Anna amb respecte. Acabaven de presentar l’infant al Temple i ja se’n tornaven cap a casa. Vivien a Galilea, li digueren, a Natzaret.
 
Al bell mig del Temple l’Anna compartí feliç la seva revelació amb totohom qui volia escoltar-la, sense deixar de donar gràcies a Déu per l’acompliment de les seves promeses.
 
La tornada a casa li semblà més breu que mai. Caminava de pressa, amb la lleugeresa dels seus vint anys. Fins i tot el bastó li feia nosa i el deixà a la vora del camí. Ben segur la vinguda del Messies i l’haver-lo reconegut obraven aquelles meravelles. A casa matà un gall, preparà un àpat suculent i convidà la gent del veïnat a taula per compartir amb ells la bona nova. Calia celebrar la vinguda del Regne de Déu. I així ho van fer, acabant el sopar amb un ball. No sentien ni tan sols el vent fred del vespre. Els crits de festa omplien el crepuscle que ja es dibuixava en l’horitzó. Observant la posta, un esquitx de melangia ofuscà la mirada de l’Anna. El sol declinava i aviat la nit s’ensenyoriria de la ciutat de Jerusalem. L’Anna hauria volgut que aquell dia no s’acabés mai, fins i tot havia arribat a creure que el sol no es pondria mai més després de la presentació del Messies al Temple: la llum de l’esguard d’aquell infant bé podia envair tots els racons del país i desfer les tenebres de la nit. No era així, però, i per primer cop l’Anna dubtà de la versemblança de la seva revelació. Els dubtes persistiren l’endemà, quan va necessitar novament el bastó per caminar.
 
Temps més tard morí Herodes el Gran. L’Anna cregué possible aleshores alguna intervenció del Messies, però res no canvià en terres d’Israel. Passaren els anys. Del Salvador no sentí que en parlés mai ningú. No hi havia cap senyal d’alliberament per al poble, cap repic de tambors de Natzaret, cap rei jueu a les portes. La vida de l’Anna s’anà escolant entre dubtes. Els anys no li pesaven tant com l’amargor d’haver oblidat l’alenada suau d’uns lluminosos ullets negres.
 
(Publicat al núm. 1615 de Catalunya Cristiana, edició del 2 de setembre de 2010)