Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Des de les albors de la humanitat, els homes han necessitat expressar l’inefable i han trobat en els símbols la via més aproximativa per fer-ho. El cristianisme ha desplegat al llarg dels segles tota una sèrie d’imatges cultuals que remeten al transcendent. Visitant l’altre dia les catacumbes de santa Tecla i, en particular, el cubicle on s’han descobert les primeres icones de sant Pere i sant Pau i les primeres representacions de sant Andreu i sant Joan, no podia deixar de pensar un cop més en el patrimoni bimil.lenari que constitueix la iconografia cristiana, amb una simbologia que desplega –com també altres iconografies religioses - continguts subjacents en el nostre psiquisme inconscient.
 
Cada cop es va fent més difícil, però, mantenir viu aquest patrimoni de manera que continuï evocant el sentit del sagrat. Bona part de la població d’Occident s’allunya sempre més del llegat cristià no només plàstic, sinó també semàntic, conceptual, mític... Però aviat es troba en la necessitat de substituir aquest univers per un altre i per això acaba adreçant la mirada a Orient. Aleshores passa com explica el mitòleg Joseph Campbell a The Confrontation of East and West in Religion: “tal com els búfals, que van desaparèixer de sobte de les planures de l’Amèrica del Nord, deixant els indis desproveïts no només del seu símbol mític central, sinó també del tipus de vida que el símbol havia servit anteriorment, també en el nostre meravellós món els símbols religiosos públics han perdut les seves pretensions d’autoritat absoluta i han decaigut, juntament amb aquell sistema de vida del qual, fa temps, eren el fonament. Talment com als indis, que es van adreçar aleshores a una dimensió interior, el mateix ens ha passat a molts de nosaltres en aquest món confús i desconcertat, sovint amb la guia de l’Orient i no de l’Occident, en una aventura interior potencialment molt perillosa i moltes vegades mal aconsellada, que tendeix a la recerca d’aquelles imatges trasbalsadores que el nostre ordenament social secularitzat, no pot oferir.”
 
Com evitar que el llegat iconogràfic cristià es continuï buidant del seu contingut? Per començar, crec, dissociant aquest llegat del que Campbell anomena “autoritat absoluta”. Hem de fer un salt de qualitat, perquè és evident que tampoc podem continuar arrelats a una interpretació infantil o supersticiosa de la imatgeria cristiana. El que cal, potser, és transcendir-la i acceptar la seva càrrega simbòlica, la qual remet en definitiva a allò que Jung, inspirant-se en la filosofia judeocristiana, va anomenar “arquetips”, és a dir, aquelles imatges innates que constitueixen un fons comú a tota la humanitat i que formen el nostre “inconscient col.lectiu”, sediment universal de l’experiència humana des de tots els segles. Els arquetips revelen l'esperit, l’essència de l’ànima i orienten l’individu vers la realització de la seva totalitat humana.
 
Tenim a l’abast un patrimoni simbòlic que sovint desconeixem. Mantenir-lo viu, endinsar-s’hi, afavoreix el coneixement d'un mateix i el camí vers la pròpia plenitud. Tal com deia Jesús segons el papir 654 d’Oxirrinc: “El Regne del Cel és dins vostre, i qui es conegui a si mateix el trobarà. Maldeu per conèixer-vos i sabreu que sou fills del Pare”.