Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

El meu veí T. aviat farà 77 anys. És un d’aquells homes de bona voluntat, del tot anònims, gràcies als quals el món és millor. M’explica que durant els anys ‘70 animava un dels casals parroquials romans més concorreguts. Entre les nombroses activitats per a un esbarjo positiu del jovent, hi organitzaven una mena de lliga de futbol on participaven els equips parroquials de diferents barris de la ciutat de Roma i dels seus voltants. El T. arbitrava alguns partits. Al casal els voluntaris no eren mai sobrers.  Un dia s’hi va presentar un capellà, alt i forçut, un tal pare Giovanni, oferint una mica del seu temps. Es van posar d’acord amb el coordinador de les activitats del casal perquè seguís un dels equips de futbol. Un parell d’entrenaments a la setmana i un partit cada diumenge. L’únic que demanava el nou voluntari era jugar a les 14.30, precisament l’hora en què ningú no volia jugar i el públic desertava els camps.
 
El pare Giovanni s’entregava molt en la seva tasca, i era molt apassionat. Un cop el meu veí T., com a àrbitre, el va haver d’expulsar del camp de futbol per invasió repetida del terreny de joc. Tot i així el pare Giovanni sempre era molt elusiu sobre la seva vessant pastoral. Deia que era d’origen francès (d’aquí aquell accent estranger), que estava assignat a una parròquia dels afores i que també treballava al vaticà. Se’l veia molt bon home, però a l’equip de direcció del casal no se n’acabaven de fiar. Semblava que amagués alguna cosa. Per què aquell homenot descomunal sempre desviava la conversa quan li preguntaven sobre la seva vida al marge del casal? Fins i tot algú va arribar a posar en dubte que fos capellà. La preocupació principal era el fet que se li havia encomanat un grup de nois.  I es repetien la dita italiana: Fidarsi è bene, non fidarsi è meglio (està bé fiar-se d’algú, però desconfiar-ne és millor). En aquella època encara no havien sortit a la llum els casos d’abusos, la por eren les connexions amb la delinqüència i amb la droga.
Com que el coordinador anava de tant en tant al Vaticà,  i el tal pare Giovanni afirmava que hi treballava, al casal van decidir que el proper dia que el coordinador anés a la Santa Seu, esbrinaria alguna cosa sobre aquell suposat pare Giovanni. I així va ser. El coordinador va aprofitar una anada al palau apostòlic per demanar-ne informació. Però buscar un pare Giovanni a la Santa Seu no és cosa d’un dia, i el coordinador ja se’n tornava a la parròquia decebut quan el van avisar que havia d’anar al despatx del secretari d’Estat, el cardenal Villot. Al coordinador li van tremolar les cames, no coneixia el vicepapa i aquella convocatòria sobtada li semblava un mal averany. Amb un gran mal de panxa es va deixar guiar cap a l’estudi del secretari d’Estat.
 
I qui s’hi va trobar quan hi va entrar? Al seu davant hi havia aquell tal pare Giovanni, vestit de cardenal. Era Jean-Marie Villot, braç dret de Pau VI. Abans que el coordinador tingués temps de reaccionar, el cardenal Villot es va excusar per haver estat sempre tan elusiu, (en realitat de mentida no n’havia dit cap) però amagar la seva veritable identitat era l’única manera de servir al casal, no de ser servit. “Hi aprenc molt amb tothom. I us estic molt agraït. Voldria poder continuar venint, però si voleu que sigui així, si us plau, no digueu que sóc el cardenal Villot...”.
 
Altres temps, sens dubte. Ja han passat tres dècades i en el món mediàtic d’avui tots els romans saben quina cara té l’actual vicepapa, el cardenal Bertone. Seria impensable que es pogués fer passar per un desconegut pare Tarcisio. Llàstima.