Molt sovint les TIC són enteses únicament i exclusiva com a eines de treball o instruments d’oci. Aquesta visió tant reduccionista de veure les TIC com a simples aparells no deixa marge a entendre que estem també davant de nous llenguatges, de nous codis i nous alfabets i, sobretot, de noves formes de participació i de comunicació social.
“(…) verdaderamente, la educación Muchos adultos se equivocan en su manera de apreciar cómo los niños aprenden con los juegos electrónicos. La idea más generalizada es que esos juguetes hipnóticos convierten a los niños en adictos espasmódicos con menos posibilidades de redención que un tonto. Pero no hay duda de que muchos juegos electrónicos enseñan a los chicos unas estrategias y exigen unas habilidades de planificación que después usarán en la vida.” Nicholas Negroponte. El mundo digital.
Existeix una tendència més o menys generalitzada a entendre les TIC únicament i exclusiva com a instruments, eines o aparells merament tecnològics. Malauradament, és una llàstima, ja que aquesta tendència oblida que aquests nous aparells i aquestes noves eines tecnològiques incorporen inevitablement un nou codi i un nou alfabet que cada cop va sent més necessari de conèixer per viure de forma autònoma en aquesta societat del segle XXI. És per això que darrerament emprem, i no pas en va, els termes d’alfabetització digital, d’analfabetisme digital i/o escletxa digital per referir-nos, d’una manera o una altra, a l’impacte que produeixen les TIC a la societat.
En el cas de l’alfabetització digital, ens referim a totes aquelles accions que posen en pràctica diferents processos i/o activitats pedagògiques amb la finalitat d’ensenyar a llegir i a escriure en aquest nou format (digital), així com instruir en els aspectes, tècniques, procediments, habilitats i conceptes més bàsics també d’aquest nou món electrònic amb la intenció final de moure’s amb una certa autonomia i criteri. Així, en el cas de l’analfabetisme digital, ens referim a totes aquelles persones que, per raons molt diferents, s’han quedat o tenen el risc de quedar-se fora de la pròpia societat tecnològica d’avui dia en no poder assimilar aquest nou llenguatge de forma senzilla i natural. Òbviament, a partir de l’aproximació a la definició d’aquests termes, el concepte d’escletxa o fractura digital sorgeix doncs de l’existència d’aquell espai de diferència i greuge entre aquells individus que tenen el coneixement (l’alfabet) i els recursos suficients (aparells i espais) per poder accedir a les fonts d’informació i comunicació que permeten les TIC i aquells individus que, per diferents raons, no poden ni tenen els recursos suficients, generant-se així una nova situació de risc d’exclusió social: la digital.
És per això cabdal prendre consciència de la importància cada cop més necessària de programes, activitats i esdeveniments que dinamitzin i ajudin a l’alfabetització digital de la ciutadania a partir dels usos i les necessitats més freqüents que tenim amb la tecnologia. És així com deixarem de veure les TIC només com a freds aparells tecnològics i més com a càlids llenguatges i nous vehicles per comunicar-nos i informar-nos.
De la mateixa forma les TIC, a banda de ser nous llenguatges, com hem pogut comprovar, també s’estan erigint com a noves formes de comunicació, nous espais de trobada i de creació de xarxes socials. Interessants són les presentacions següents que tracten sobre el fenomen de la Web 2.0, els seus màxims exponents de recursos web com ara Flickr, Blogger, Wikipedia, les RSS,… i l’evolució que la xarxa Internet en concret –com a màxim exponent TIC- ha patit en els darrers 10 anys. [Vegeu més aquí i aquí].
En aquest sentit, és interessant remarcar aquesta evolució d’Internet ja que, com es pot comprovar, Internet com a tal no existeix si no és per la força, la presència i la perseverança dels seus usuaris en “reinventar” dia a dia el concepte de “compartir” i “construir” conjuntament el coneixement, és a dir, la xarxa Internet pren molt de sentit quan és capaç de crear llaços i vincles socials i, sobretot, quan es capaç de mobilitzar a les persones més enllà també de les seves pantalles.
El mateix exemple podríem dir de la música. La música no és un piano o una flauta, de la mateixa forma que les TIC no és només un ordinador o un mòbil. Si partim de la base que la música és un llenguatge i és també un espai de trobada, és obvi entendre que amb les TIC passa el mateix. I és per això també que, de forma generalitzada, podríem afirmar sense por a equivocar-nos que les TIC també es poden considerar com l’altre “espai”, el virtual, on es generen multiplicitat de sinergies socials entre usuaris que d’una altra manera hagués estat impossible relacionar-se i comunicar-se. Fixem-nos en aquest cas en l’èxit dels mòbils com a exemple paradigmàtic d’un aparell que, per una banda, incorpora un nou llenguatge de comunicació –l’sms-, i, per altra banda, esdevé ja un nou espai de comunicació personal i, en ocasions molt especials, de mobilització social i/o ciutadana.
“(…) verdaderamente, la educación es el único ámbito que aún debate la utilidad de la tecnología. Las escuelas continúan invariables en su mayoría a pesar de las numerosas reformas y de las inversiones crecientes en ordenadores y redes. La forma de organizar las escuelas y de proporcionar instrucción es esencialmente la misma que cuando nuestros Padres Fundadores fueron a la escuela (…) todavía educamos a nuestros estudiantes sobre la base de un calendario agrícola, en un escenario industrial, y les decimos que viven en una edad digital.” Rod Paige. Secretari d’Educació del Govern dels USA
2020 Visions – Transforming Education and Training. Through Advanced Technologies. http://www.technology.gov/reports/TechPolicy/2020Visions.pdf
Miquel Àngel Prats. Pedagog. Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació Blanquerna.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.