×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Anticipadament ningú pot creure que el nou arquebisbe de Barcelona, monsenyor Omella, no serà on bon pastor i un bon director. Suposo que tothom pressuposa les seves virtuts i la proximitat amb els més humils. Haver servit el tercer món, ja d’entrada, li atorga uns drets inexcusables. Té a més quelcom que de bon principi ens satisfà. Pertany al Matarranya i les similituds entre la Terra Alta, la diòcesi de Tortosa, i la zona dels Ports, forma una vertadera simbiosi gens negativa. Parla català i a més Cretes, el seu poble nadiu, va pertànyer al bisbat de Tortosa fins la meitat del segle passat.

I encara tenim un altre consol; la Conferència Episcopal Espanyola volia imposar monsenyor Antonio Cañizares. Això hauria estat massa fort!. Pensem que Omella pot entendre millor què és Catalunya, la seva cultura i la seva idiosincràsia. I, en definitiva, els rectors i altres eclesiàstics de les nostres parròquies no massa a la llarga podran influir en ell per tal que s’alineï en la Conferència Episcopal Catalana, tan substancialment diferent de l’Espanyola.

Ja coneixíem des de fa temps, de quan monsenyor Martinez Sistach, va sol·licitar el seu relleu per haver assolit l’edat reglamentària, les pressions des del govern de l’Estat amb la visita de la vicepresidenta, Soraya de Santamaria, al Vaticà, i les reiterades peticions del ministre Margallo, que no volien un bisbe català. Els cardenals Santos Abril i Fernando Sebastián i l’arquebisbe Elías Yañes, assessors del Papa, que pretenien imposar Cañizares, davant la recent relliscada amb el tema dels refugiats, van haver de sucumbir amb un bisbe diferent, més social, més humà i més proper, com és l’Omella.

Les intromissions en les eleccions dels bisbes forasters ja començaren a partir del segle XVI quan els reis d’Aragó, malgrat la confederació dels regnes i per tant la seva independència política, nomenaven els bisbes segons els seus desitjos. Pels llibres parroquials coneixem les visites parroquials d’aquells bisbes imposats, de famílies que els fills grans anaven a conquerir i cristianitzar les Amèriques, i els següents els destinaven a la vida religiosa. Deixaven escrit que s’havia d’adoctrinar en castellà però sense adonar-se que contravenien directament els respectius rectors que no el coneixien i menys encara el poble al que predicaven. Ara, ja en temps moderns i en ple segle XXI, tenim als nostres bisbats, tres seus ocupades per valencians i un d’aragonès, gràcies a aquestes polítiques d’intromissió.

Però davant d’aquesta elecció, els que anem a missa i seguim l’església, no entenem que  hagi recaigut, i més tractant-se de l’arquebisbe de Barcelona, en un bisbe foraster. Tenim bisbes com monsenyor Xavier Novell, jove, molt preocupat pels temes socials i que entenen que l’església ha de caminar per noves vies, o Sebastià Taltavull, ja experimentat i bon coneixedor de l’arxidiòcesi, o el bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives, i dotzenes de canonges i rectors catalans, ben preparats que podrien ocupar perfectament el càrrec, sense haver d’anar a buscar gent de fora.   

No fa massa temps, el malaguanyat i lletraferit, Albert Manent, cridava “Volem bisbes catalans” i molts anaven al seu darrera ajudant-lo per aconseguir-ho. Ara els catalans compromesos en la cultura i la llengua, estem pensant més en el procés que vivim i tenim entre mans que amb els temes eclesials.

Ens queda el consol que durant cinc-cents anys ens han volgut fer parlar i adoctrinar-nos en un idioma forà. Han passat anys i panys, amb dictadures militars pel mig, amb imposicions de tota mena i mai ho han aconseguit. I encara ens queda un altre consol i aquest més ferm; la resta de bisbes mantenen la força d’un església diferent, més social, més avançada, que estima la seva llengua i la cultura catalana, que a bon segur influiran, sense cap dubte, en la Conferència Episcopal Catalana, en no perdre allò que sempre l’ha diferenciada.