Tot passejant per Barcelona II

TOT PASSEJANT PER BARCELONA (II)

El diumenge de Corpus, a l’estimada ciutat de Barcelona van coincidir dos expressions populars: la processó de Corpus i la rua del Barça tricampió.

La processó de Corpus, en un context de no cristiandat (que ja és obsoleta), en una ciutat laica i molt plural de cultures, conviccions i religions, pot ratllar quasi el ridícul. Cada tradició religiosa té dret a expressar-se públicament, no ho poso en dubte. La llibertat religiosa és un dret. Ara bé, l’assemblatge de gegants, bestiari popular, “caballeros del santo sepulcro” blancs i grisos, confraries, dones amb mantellina, capellans molts d’ells quasi obligats, i la custòdia, no deixa de ser una mescla curiosa i capaç de produir “pena”. La custòdia deu ser còpia de la del rei Martí, no crec que es prengui el risc de posar en perill el tresor de la verdadera. El Corpus és una festa religiosa cristiana que de fa molts segles ha anat incorporant molts elements diversos, de la natura simbolitzada (“l’ou com balla”), del folklore popular, de la pietat més senzilla, i a vegades massa “primària”, del món militar (més en temps de la dictadura franquista). Per tant podem afirmar que és un esdeveniment religiós amb aspectes pagans (o de procedents de religions ancestrals pre-cristianes).

La rua del Barça, per altra banda, és un esdeveniment civil, esportiu, social, amb molts elements sacrals: festa, multituds entregades a “adorar o venerar” un club, apassionaments que poden esdevenir fanàtics, quasi idolatria d’un equip, i d’uns campionats. De fet l’esport gràcies als mitjans de comunicació, sobre tot per la televisió, s’està convertint en la para-religió planetària universal, que aglutina grans poblacions entorn d’un joc. En especial el futbol és l’esport hegemònic en aquesta para-religió. Com tota religió, hi ha ídols-déus, herois, adhesions acrítiques, emocions, símbols identitaris i orientadors, celebracions i rituals, estudis, pensaments, creences, discursos, cues d’articles sobre les competicions i sobre els personatges, comportaments seguint unes normes acceptades (tenen la funció “religiosa” de cohesió social). És a dir hi ha ritus, mites, experiències simbolitzades, ètica i una comunitat de seguidors , una organització. I hi ha la “copa”. En la rua del dia de Corpus: tres copes: la del rei, la de la Lliga, i la de la Champions. ¿Què més “religiós” que una copa?. Una copa que serveix per brindar, per celebrar, per beure, per animar-se, per compartir en grup, per sentir-se pertanyents i “espiritualitzats” en un mateix destí i en una mateixa comunitat. Moltes religions han utilitzat la copa com a recipient del vi de l’alegria, com a símbol de festa, de beure l’esperit de “vi”, “diví”.

Ens podríem preguntar perquè els esports han escollit la copa com a objecte de triomf i en canvi les expressions públiques cristianes han optat per la sagrada forma , símbol del Cos (persona, Vida) de Crist (Corpus) amb el risc d’idolatrar-la, més enllà de la persona del mateix Crist, a qui representa. Tant la copa com la forma “engabiada” en la custòdia ens evoquen l’eucaristia. Un aliment fet de pa però que no sembla pa. L’eucaristia és una reunió de companys (com-pa-nys) dels que com-pa-rteixen el pa i fraternitzen. Amb el pa àzim rodó es perd aquest sentit directe i comunitari del pa normal, que ens transporta a Déu com company i com aliment. La processó de Corpus no ha escollit la copa, que juntament amb el pa, completa el símbol, eucarístic, per situar-la al mateix nivell. En canvi la para-religió esportiva s’ha decantat per la copa.

En un mateix dia dues expressions a la mateixa ciutat, cadascuna amb el seu públic. Una exteriorment religiosa, impregnada de derivacions “paganes” i de riscos idòlatres. Una d’externament laica impregnada d’abundants signes religiosos amb tendències de substituir quasi fanàticament les religions tradicionals.

¿Com acollir pastoralment aquestes dues expressions? ¿com acompanyar les persones que es deixen portar per l’energia humana de cadascuna d’elles?. Potser ens caldrà un treball al màxim de general possible, encara que sigui a partir dels petits cercles de cadascú, de posar en dubte tota pretensió idolatritzant i fanatitzant. Potser caldrà crear espais per pensar, per fer discerniment crític, per avançar per reals camins d’alliberament, de confiances, humanitzadors que treuen pors i falses recerques de seguretat. Potser caldrà oferir vies d’identificació personal i popular, que distingeixin bé els camps civils i els religiosos. Potser caldrà fer crítica dels déus que ens construïm i que no existeixen i obrir pas, amb tots els respectes pels processos de cadascú, al Misteri de la vida i de l’ amor, en el que tots i totes ens movem. Aquest Misteri ens l’ha descobert Jesús amb la seva vida, i tots els que han estimat de debò en aquest món.

Quim Cervera