Tot passejant per Barcelona

TOT PASSEJANT PER BARCELONA (I)

Tot passejant per Barcelona, un diumenge pel matí, en concret per l’eixample, em vaig trobar amb dos fets de contrast. A la sortida d’un dels locals dels districtes municipals hi havia un grup de persones molt ben vestides i amb els punys tancats, formant una certa forma de corredor. Vaig pensar deuen estar esperant una parella que s’ha casat per llançar-los la felicitat simbolitzada amb l’arròs i els pètals der rosa. I així va ser, però amb la sorpresa (cada cop més corrent) que la parella eren dos homes que radiaven elegància i joia.

Poc més endavant, molt a prop, vaig observar uns nenes i nenes que sortien d’una escola cristiana, i que anaven vestits de primera comunió. Una altra festa en la que els participants també brillaven de felicitat i alegria.

Els pensaments em van venir com un llampec. Quina pluralitat amb pocs minuts i en poc espai, dóna la ciutat de Barcelona!!. Una celebració tradicional amb vestits de tota la vida de primera comunió i en una escola, quan després del Concili hi va haver tota una reflexió per retornar la catequesi i la festa de comunió de les escoles a les parròquies. I per altra banda un casament homosexual, tan blasmat, i encara criticat per alguns sectors, de no matrimoni. I el nostre país ha estat un dels pioners en reconèixer civilment aquest tipus d’aparellament.

Els dos fets tenien punts comuns: eren unes celebracions que semblaven inscrites en un eixample de població de capes mitjanes altes, i a més els participants gaudien clarament del moment. Una celebració civil, la del matrimoni, que té molt de religiosa (referència al sentit i projecte de vida, simbolismes, l’amor...). I una celebració religiosa cristiana (les primeres comunions) que tenen molt de festa civil, popular, familiar. ¿Dues formes de veure la vida?. Potser sí, potser no tant. Una expressió propera en l’espai i el temps d’una realitat més moderna, laica i civil i d’una altra més vinculada a la tradició catòlica. Les dues ben humanes, ben legítimes i cada cop més socialment acceptades. El que hi havia darrera de costums, educació, famílies, visions del món, no ho sé.

La meva reflexió segona sobre els dos fets, no tant primària, amb més profunditat es va encaminar vers preguntar-me com les comunitats cristianes havíem d’afrontar aquesta realitat plural, i quines posicions havíem d’anar canviant. Els matrimonis civils homosexuals, ¿podrien ser reconeguts i celebrats d’alguna manera per la comunitat cristiana, per les parelles cristianes?. I davant del fet d’unes primeres comunions que encara tenen molt de festa civil, ¿com anar-les transformant en veritables celebracions senzilles de les comunitats cristianes, contentes d’acollir noves persones?. Potser haurem de repensar la possibilitat de construir veritables comunitats cristianes a l’entorn del món escolar, entre pares. mares, familiars, alumnes, mestres que vulguin formar-la i que a la vegada tinguin la vinculació que lliurement escullin amb les altres comunitats properes: parròquies, moviments, grups...