Vés al contingut
Jordi Cots

“Tothom s’ha de plantejar què s’emportaria si hagués de viure en una residència. Deixar casa teva és un dol i no ens hi preparen”. M’ho deia ahir un bon amic, en Jordi Cots. Segons si t’estàs en una habitació o en un dormitori, pots tenir-hi més o menys records, però, en definitiva, han de ser ben poques coses.

Aquest mes de juliol ha fet 95 anys i feia massa temps que no el visitava. La pausa que imposa el lloc sempre em qüestiona el ritme que portem. Fa pensar en la vida eremítica: cal conrear el món interior per viure agraït en la petitesa. Com un mirall, una residència de gent gran assenyala l’absurd de la velocitat del món exterior. Espais que deixen l’ànima al descobert: tot el que som, al cap i a la fi.

L’amistat amb en Jordi Cots és un dels millors regals que m’ha fet el periodisme. Poeta, pedagog, advocat, promotor dels drets dels infants. Vam parlar per primera vegada quan era secretari de la Comissió d’Infància de Justícia i Pau. Aquella vegada li vaig preguntar d’on li venia la fe, i em va dir que l’havia rebut a casa d’una manera natural. La nostra complicitat va néixer una mica així també. Amb aquell aire de família, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Quedàvem per xerrar de tot i de res: de poesia, de la bellesa, i cada vegada més del fer-se gran i de la mort. Sorprèn quantes coses es poden dir des del silenci o una mirada. També amb les lectures compartides. Sovint li pregunto què llegeix. Diu que li costa cada vegada més, però sempre em suggereix un títol i m’explica què hi ha descobert. M’ha tornat a parlar de la trobada que Nietzsche va imaginar entre Zaratustra i Francesc d’Assís enmig d’un ramat de vaques. El trobareu a La penúltima bondat, de Josep Maria Esquirol. Segons en Cots, Esquirol probablement sigui el filòsof contemporani que millor ha entès qui va ser sant Francesc.

“Els franciscans no tenen res i no deixen de donar gràcies per tot”, apunta l’autor en el llibre. El meu amic és ben bé així. Dona raó de la seva vocació franciscana: estima Déu, es complau en allò petit, valora la conversa, té anècdotes per a tot, i no ha perdut mai la capacitat de meravellar-se.

Tal com va parlar quan va morir la seva dona, vaig entendre que tots dos, terciaris franciscans, havien viscut la perfecta alegria. Persones capaces d’intuir la felicitat i d’acollir-la sense reserves. I perquè hi pensem, en Cots va posar nom a l’escola Thau, fundada per en Joan Triadú. Tau (𝛕), la lletra que sant Francesc d’Assís va adoptar com a símbol de la fe cristiana.

Però tornem a la gent gran. La seva estimada Maria Rosa li retreia que es cuidés de la infància i no ho fes de la vellesa. Què tenen a veure els drets dels infants i els de la gent gran? Atendre les necessitats no materials, entendre què fem aquí, donar sentit a la vida. La dimensió espiritual és tan important pel creixement dels menuts com quan intueixes la mort a la vora.

Una de les virtuts d’en Cots és la reflexió pràctica, buscar la concreció i l’eficàcia. En els textos sobre la Convenció dels infants que va divulgar, ell parlava de “pensament estratègic”. Traduït a una dimensió personal i col·lectiva deu ser això tan bonic i alhora tan complicat de viure tal com pensem.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.