Un dia vam anar amb un company periodista a gravar unes imatges d’una trobada a Sant Pau del Camp, a Barcelona. Necessitàvem material audiovisual per parlar del feminisme dins l’Església i hi havia reunió de la coordinadora de dones creients Alcem la veu. Abans de creuar la porta, em va preguntar si ell hi podia entrar. Una por infundada. Lògicament, va poder plantar trípode i càmera, sense cap limitació.
És veritat que acostumen a ser trobades de dones. En diem sororitat. Suport mutu per sostenir-nos en la dificultat i créixer. I en aquest cas també per definir estratègia, promoure converses dins de les comunitats i fer sentir la nostra veu també al carrer.
Però els diàlegs han de superar el circuit intern. Hi trobo a faltar molts dels qui haurien de sentir el que s’hi està dient. El repte està servit. Com iniciar conversa amb qui no té ganes d’escoltar? Com trencar prejudicis sobre el feminisme dins l’Església? I sobre l’Església, dins del feminisme?
Fa uns dies a la Tribuna Joan Carrera, Nathalie Becquart, sotssecretària del Sínode, demanava viure una paritat pràctica: “Caminar junts no és possible des de la teoria, cal experiència”. Ella defensa que homes i dones som socis en aquest nou escenari. Com recull també Glòria Barrete en aquesta entrevista, la religiosa creu que “no podem caminar junts sense deixar espai per a l’altre”.
Sobre això mateix la Càtedra Francesc Palau ha dedicat tot un congrés, a Àvila. Consideren la dona profecia d’aquest altre model d’Església. Una nova realitat en què no hi hagi rols prefixats, on cadascú pugui escollir-los. Sempre amb formació i discerniment, però sense discriminació. Ja no es tracta de parlar del paper de la dona, com si féssim teatre i ja estigués escrit el que passarà. Sinó de crear un nou escenari de participació, obert a la creativitat.
Però encara hi ha qui baixa de l’hort. Algú va explicar que els bisbes li preguntaven “què ens passa a les dones i què volem”. Per poder afrontar el conflicte, primer l’hem de reconèixer. Becquart a Barcelona va recordar que “no podem amagar la realitat sota la taula”. La realitat s’imposa. Les dones vivim encara dins l’Església situacions d’abús, de misogínia i d’invisibilització. I moltes hem dit prou.
Si volem que no hi falti cap veu, les dones hem de guanyar espais. I explicar, als qui creuen que han estat escollits prínceps, que l’Església és tota una altra cosa. Durant la Càtedra em van preguntar quin titular m’agradaria publicar en relació a les dones. El deixo també aquí apuntat: “Els homes renuncien a l’hegemonia dins l’Església”. Això té a veure amb aquesta realitat que s’ha d’obrir pas ben aviat.
Ara toca sumar-hi els homes. Més enllà de dir “no pot ser” i de fer petar la llengua quan compartim les nostres penes. Tots hi tenim la nostra part de responsabilitat mentre no provoquem els canvis. Ens cal alguna cosa més, per part dels qui saben que tots som germans. Com deien les dones creients davant de la catedral de Barcelona, fa falta empatia, posar-se les sabates de les dones.
Ja no podem fer veure que plou. És imprescindible prendre partit, passar del discurs del “paper” a la concreció dels espais. I si els espais ja estan ocupats, algú hi haurà de renunciar perquè hi capiguem tots.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.