Maneres de fer

La coherència és la pedagogia d’allò que és autèntic. Sense que ens n’adonem, fa de taca d’oli, s’expandeix molt a poc a poc. Els educadors –pares i mares, mestres i professors, o els que hem estat monitors de lleure– sabem que un espai imprescindible amb gran valor educatiu és el quotidià. Tot allò que passa de rutinari, entre activitat i activitat organitzada. És el que comuniquem de forma espontània: com mirem, escoltem, considerem i interactuem amb els altres.

Tal com som eduquem, ens deien a l’esplai. Algú va descriure també a Jesús com a bon monitor. Li reconeixia una plenitud pedagògica per la capacitat d’estimar els altres. També perquè establia relacions humanes, practicava l’alegria de viure, repartia joc i confiava en els altres. A confiar, se n’ensenya confiant. Igual passa amb els capellans: amb la seva manera de viure, evangelitzen. El programa de Jesús parla (o no) a través dels seus gestos, valors i prioritats.

Passa el mateix amb la vocació de família: jo no puc ser mare a hores convingudes. Despatx maternal, dimarts de sis a set. No. La maternitat ho impregna tot. Et constitueix de dalt a baix. Et canvia la mirada, aprofundeix el sentit del que fas i de perquè ho fas. Podem parcel·lar la vida per àmbits, fer-nos uns horaris, tenir amistats inconnexes i comportar-nos diferentment en funció del grau de confiança. Però som la mateixa persona. I sobretot, més enllà de les prèdiques intermitents o la retòrica eloqüent, el que llegarem als fills és la nostra manera de viure.

Dic això a raó d’una qüestió concreta: si el capellà del segle XXI pot oblidar o no la missió en algun moment. Pensem què passa quan aquesta vocació es viu de forma parcial o amb reserves, quan dediquem només un bocí de nosaltres a l’empresa encomanada. Si representem un paper, si hi ha gaires guspires de dubte, és fàcil despertar recels i desconfiança. La gent corrent té un gran olfacte per enxampar impostors.

Per fer passar el missatge de Jesús hi ha molt en joc en les situacions informals i espontànies. Tot allò que no busquem i ens atrapa. Comentaris entre passadissos o al carrer, fan veure què ens preocupa i què ens rellisca. Fa molta pena descobrir sacerdots que, davant d’un problema aliè, diuen amb lleugeresa “això no va amb mi”. O pitjor encara “ja s’ho trobaran els qui vindran després, jo ja no hi seré”. És gros, molt gros. I no són frases inventades. Alguns les hem viscut i patit.

Hi podem llegir el perill del funcionari, del prevere que fa carrera o que ha transformat la crida en un encàrrec a temps parcial. Ha de ser trist, i molt poc estimulant, fer per defecte allò estrictament imprescindible. La bona vida, neutre, sense ferides, ens allunya de les benaurances i ens acaba pansint.

L’autèntic capellà ha de ser proper, s’ha d’obrir a escoltar i atendre les persones. I això passa per donar més del que marca el contracte. Com podem encomanar el compromís i el servei si no és des del testimoni més radical i permanent? Marquem-nos una alerta col·lectiva davant dels funcionaris de sagraments: si es renten les mans del que passa fora de l’església, malament. Allò que viuen els veïns també és cosa seva.

Sense confiança i proximitat, no hi ha testimoni. I la confiança costa molt de construir. Ens hi juguem molt en detalls ben senzills, els del dia a dia. Hi ha actituds que no ajuden gaire a estrènyer lligams, a fer comunitat. Un sacerdot ha de liderar una comunitat humana, encoratjar-la a trobar solucions compartides i innovadores. No sempre des de davant o des de dalt: cal caminar al costat i aprendre a ser un més.

Reconec que l’asimetria en les relacions de dins l’Església m’incomoda. Sobretot quan és excusa per alliçonar en comptes d’acompanyar. Convindria més reciprocitat i humilitat per totes bandes. I això passa per no criticar el rector com a esport dominical, sí. Però també per detectar quan hi ha gent amb prou experiència en la vida civil per il·luminar la comunitat. Quin sentit té que el capellà els dicti consignes absurdes que acaben cremant la gent, matant iniciatives i fent que se’ls passin les ganes de tornar? Em sembla que des de la fraternitat radical, hi ha molts rangs i categories que es desdibuixen. En aquesta barca hem de remar tots. I és una bonica oportunitat per créixer i establir bases més sòlides i durables.

El sacerdot també ha de comprendre què passa més enllà de la parròquia. Saber de les dificultats de les persones i fer-los costat. Ha de ser guia i consol. Ha de captar què es mou en el fons de l’ànima de les persones que l’envolten. I això demana tots els sentits i tots els recursos disponibles. I sobretot un recurs inestimable, per tan limitat i protegit: el temps. Ha de gastar temps amb la gent. Acollir sense por, acompanyar processos, fer-se trobadís i estar disponible. No només els dimarts de sis a set. Si li molesta la gent i prefereix la soledat, aquesta no és la seva vocació.

El dia té 24 hores i no som màquines. Volem que el capellà es guardi temps, evidentment, per a la cura personal, per a l’amistat, per a guanyar profunditat espiritual. Perquè per seguir-se donant als altres cal omplir-se abans. És la clau per a qualsevol resposta creativa. Li farà bé llegir novel·les, desxifrar les arts del moment, conèixer la història, tenir algun perfil a xarxes socials, seguir què diuen els mitjans de comunicació. Són eines per a renovar connexions amb les persones, per conèixer els anhels del present i, en definitiva, captar de quina pasta estem fets els humans.

I si el capellà es cuida, es procura aliment cultural i s’estima, també ho encomanarà als qui l’envolten. I una bona autoestima li pot estalviar la por a no sentir-se necessari. Una por, per cert, que és una de les principals barreres a la coresponsabilitat. L’Església necessita lideratges compartits. Necessitem gent amb criteri, i persones disposades a encarar els conflictes, i no pas una massa acrítica que ens dona la raó amb tot. Justament perquè hem de poder formular respostes sàvies i oportunes per als temps que vivim.

Article publicat al número 250 de la revista Quaderns de pastoral: El prevere del segle XXI (gener-juny 2022). Ateneu Universitari Sant Pacià. Subscripcions aquí.