Dinar afganès amb sobretaula

La cultura de trobar-se entorn la taula no té fronteres. Els amics de revisió de vida i una cadena d’amics dels amics ens hem sumat a la convocatòria: dinar afganès amb Nadia Ghulam. Educadora social i activista pels drets de les dones i la pau, ens ha servit uns magnífics plats mentre compartia fragments del seu testimoni. En ella hem descobert la força d’una aposta personal conscient i determinada.

Ghulam treballa per garantir l’accés a l’educació a les nenes del seu país. No és poca cosa en un règim que els prohibeix anar a l’escola. Altra vegada, amb la complicitat dels governs aliats, els talibans han fet recular drets fonamentals a l’Afganistan. Com passa a tants racons del món, la dona no compta per a res, no té veu ni presència en l’espai públic. Per això, mantenir oberta una aula per a elles és il·legal i les escoles són clandestines. Les mestres s’hi juguen la pell.

L’associació Ponts per la pau, fundada el 2016 per Ghulam, amb seu a Badalona, coordina les ajudes. Què és el que manté aquesta xarxa activa? D’on treuen la valentia i el coratge per complicar-se així l’existència? No tenen por? Durant la conversa una de les joves que hi col·labora sobre el terreny ha explicat que hi té molt a veure la passió amb què es comunica la Nadia. Nascuda en un país en guerra, ha sobreviscut a tota mena d’atrocitats, injustícies i situacions de misèria. Contra tot pronòstic, és una dona plena de vida. 

Trobareu la seva història personal àmpliament difosa en els mitjans i narrada també en els set llibres que ha publicat. En el primer de tots, El secret del meu turbant, explica els anys en què va renunciar a la seva identitat i es va fer passar per un noi per poder treballar i sostenir la família. “Com a noi que era, i sobretot com a dona lliure que volia ser, m’havia de formar a qualsevol preu”, deia anunciant la causa del seu compromís actual.

Com a creient musulmana transmet resiliència i saviesa. Amb el temps la seva experiència de pregària ha evolucionat. I diu que té present a Déu en el somriure de les altres persones. Per defensar la cultura de pau i deixar enrere l’odi i la ràbia, abans ha recorregut un camí interior duríssim. Avui és llum per als més vulnerables perquè, com sosté, “cada vida és molt valuosa”. Cal un treball previ de consciència per no desistir quan venen mal dades. Encara no sap quan podrà tornar a Kabul, però la incertesa no la tenalla. Amb una mirada brillant ens recorda que “mai no hem de perdre l’esperança”.