Vés al contingut

Una de les meves dèries a l’hora d’escriure són els vincles. Perquè fem web, som a xarxes socials i publiquem pdfs interactius. Vivim a internet i necessitem enllaçar amb d’altres relats, aportar context, projectar la notícia més enllà. En el terreny de les relacions humanes, la cosa es complica. Però comencem pel món virtual.

Afegir una URL dona profunditat al text. És una manera de dir que no tot s’acaba en els cinc paràgrafs publicats. Té un punt d’humilitat, inclou altres mirades. No es tracta tampoc d’atipar al personal: enllacem allò que s’ajusta al que estem explicant o que pot inspirar una nova reflexió. Mira, aquí hi trobaràs matèria suggestiva. Clic.

Cada nova URL és una oportunitat d’arribar a qui et necessita. Fem un servei, preparem camins d’accés universal. Quan es publica un nou article, el gestor web genera un hipervincle per defecte. I es pot editar. Fem-ho! Posats a triar, per què no optem pel més senzill, amable, intuïtiu? Sense floritures, anar a l’essencial.

A la vida de cada dia, sabem que com més enllaços significatius, menys caldrà guarir després. Però vetllar per la salut mental i espiritual no és com pentinar una URL. M’hi va fer pensar Montse Santolino parlant de la teràpia de la tribu. Cuidar els vincles entre persones no és un extra ni un “a més a més”. És una opció política vital. I defineix models socials.

Ho estem veient aquests dies amb el fred i la gent sense llar. L’aïllament o la soledat no volguda ens mata. Sense un punt d’ancoratge, sense una referència, ens morim. En canvi, saber-nos acompanyats, ens pot salvar. En moments de dificultat, un enllaç, un lloc on agafar-se és sinònim de supervivència.

Penso en el comiat que em dedica una jove ermitana del Priorat quan ens escrivim. “En comunió”. O sigui, que estem connectades. Ella, que dedica la seva vida a pregar i al treball manual. Jo, que atenc cinquanta coses alhora. Concentració i dispersió. Tenim un denominador comú, una cosa compartida. En l’essencial, ens trobem.

Els enllaços venen a dir-nos que no tot és realitat fragmentada, paral·lela, irrellevant. En l’absurd aparent, en el món inhòspit, egoista, hi ha recer. Portes que s’obren. Ponts que esperen ser construïts. Persones capaces i disposades a relligar tanta gent desperdigolada. I en aquesta trobada es fa possible la novetat.

Les religions també fan aquesta funció. Ens donen llenguatge, paraules, símbols que uneixen cada ésser viu a una realitat que ens depassa. Com els hipervincles, fan comunitat. Però defensar els vincles pressuposa haver-los generat abans i cuidar-los.

Quan els vincles es trenquen, salta l’alerta del navegador: “Error 404 page not found”. La pregunta és: com ens avisa la vida mateixa que cal una reparació? Les millors dreceres passen per compartir espais i projectes amb els altres. Dedicar-los temps, entendre i respectar el ritme de cadascú. I als que volem córrer massa, paciència.

Ho llegim a l’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc: “La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles”. I hi afegeix que “en la seva pròpia arrel hi resideix la crida a transcendir-se a si mateixa”. O sigui, amb els altres. Som responsables els uns dels altres. No hi cap la indiferència.

I això com es fa? Potser a base de mimetisme? Veure i escoltar els qui refan vincles trencats i practiquen la cura als altres. Amatents, disposats. Són al costat a persones sanes i malaltes, soles i en comunitat, en presó i en llibertat aparent. Tots ens podem perdre: el camí és llarg i costerut. Més val caminar ben acompanyats. Amb els vincles, ens hi juguem la vida!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.