A la redacció hem decidit fer circular en obert el pdf setmanal de Catalunya Religió. Un contingut exclusiu, amb el més destacat de l’actualitat religiosa, pels fantàstics lectors que donen suport econòmic a aquest projecte de comunicació. No som els primers i imagino que no serem els últims. Quan van maldades, es tracta de posar en joc el millor de cada casa.
Tenim indicadors per parlar d’efervescència creativa. Ho fa l’avorriment? Com l’enginy que construíem per catapultar insectes, de petits, en ple mes d’agost. Tenir tot el temps del món afina la capacitat de concentració i ens obre a la sorpresa. A l’altra cara de la moneda podem llegir una hiperactivitat mal portada. Ens resistim a abandonar la vida com l’hem coneguda fins ara. Vida veloç, dispersa i anar fent. Entenc que és un mecanisme intern de supervivència.
Com el crit ofegat dels Manel quan canten “Ai, inèrcia maca, on t’has ficat?”. La peça expressa aquest desig de viure sense sotracs ni sorpreses. “Inèrcia, crida a l’ordre, i si em dona per tenir suggeriments, em pots emmordassar”. El més similar al moment present són els acords del final de la tornada. El ritme s’accelera fins que arriba un alentiment forçat. La roda s’ha aturat a escala planetària. És un sotrac tan bèstia que, sense ser-ne conscients, per uns dies, sentim que morim d’inèrcia.
A la letargia imposada, se suma la nostra impotència. Un sentiment que no s’esborra acomplint religiosament les quatre pautes d’higiene i distanciament social. Penso en tantes persones que patiran doble càrrega d’aïllament i precarietat. I en els morts que no podrem acomiadar. Coneixem i intuïm bona part de les dificultats associades a la pandèmia. Aquests dies és del que més es parla.
Podem assumir l’estat d’alarma com estat de vetlla? Per salut mental i espiritual, em nego a hivernar quan arriba la primavera. Prefereixo alimentar la sensibilitat per davant de la impotència. Acceptar les ferides socials i personals. Saber que som petits i mediocres. I des del nostre espai limitat d’acció, al passadís, a la cuina, al menjador o ajaguts al llit, mirar d’oferir la nostra millor versió.
Alliberar el prèmium té connotacions d’obertura que ens poden ajudar a fer un tomb. Penso en la descripció que va fer el provincial dels caputxins, Eduard Rey, sobre l’essència de la vida en fraternitat: “Compartim un corrent d’estimació que tendeix a expandir-se”. Em sembla una música de fons molt encertada. Contra l’aïllament, comunió.
Fa pensar també en la reflexió sobre les prioritats socials que reivindica Justícia i Pau. En situacions límit, podem treure el monstre a passejar. Hem vist escenes d’acumulació injustificada de recursos, comentaris mesquins, mirades desconfiades i insults entre veïns. Avui més que mai, necessitem promoure el bé comú. Ensenyar-lo i difondre’l. Davant del dolor: solidaritat, complicitat, paraules amables. Repensar què és essencial i fer renúncies concretes. Hi veig molt de Laudato si’: viure amb menys, més a poc a poc, i a favor dels últims.
En la mateixa línia de bé universal, penso en el magis ignasià. Com una brúixola, recorda als creients on hem de posar la intenció del nostre viure: a major glòria de Déu, insistia sant Ignasi de Loiola. És a dir, més caritat, més servei desinteressat als altres. I no des d’heroismes particulars, sinó acollint la gràcia universal. El magis no es refereix a l’excel·lència per competir, sinó a la qualitat que ens humanitza. En definitiva, no es tracta de fer més coses, sinó de fer-les millor.
Entre papers i paperots, al suro del despatx penja una frase de Mateu 10,8: “Doneu de franc allò que de franc heu rebut”. Benvinguda gratuïtat. Ja ho sabeu, en temps de confinament, toca alliberar el prèmium. Cadascú se sap el seu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.