Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La mare de la meva amiga, va morir fa un temps. Jo no la vaig conèixer però, curiosament, compartíem algunes creences i realitats. Especialment en la darrera etapa de la vida de la seva mare, la meva amiga i jo, parlàvem molt sobre la malaltia i la mort, sobre com, sovint, és en aquests moments tant delicats que les relacions s’oxigenen, s’engrandeixen i ens uneixen més. Parlàvem de com acompanyar la malaltia sense ser invasors en la intimitat de la persona que la pateix des de fa anys, i de com respectar les decisions importants de la vida. Constatàvem que el sofriment, en la forma que sigui, ens pot fer forts i febles a l’hora, i això no sempre és fàcil d’acompanyar.

Tots sabem que les relacions familiars es teixeixen dia a dia, des de l’amor incondicional i amb infinita paciència. Amb una gran dosi de perdó i reconciliació reparadors que tornen a posar en bon estat allò que en algun moment s’ha malmès. A la família s’aprèn l’amor desinteressat, aquell que estima gratuïtament, sense esperar res a canvi. És l’amor de la mare vers els seus fills i filles. Un amor espontani, que desitja estimar perquè l’altre creixi i esdevingui persona. Si estimem l’altre per allò que és, l’estimarem  i l’acompanyarem en tos els moments de la vida, en l’alegria i la tristesa, en el dubte i l’esperança, des de l’acceptació i el respecte. Estimar la persona en les seves plenes facultats i, també,  en el seu deteriorament, en la seva malaltia i en la seva mort.

Passat un temps, la meva amiga em va desvetllar quines van ser les darreres paraules, de la seva mare, tot un tresor de valor incalculable. Hauries de mirar de ser feliç! - Li va dir amb el darrer alè. La frase ja ho diu tot, no calen més comentaris. 

Tots hauríem de mirar de ser feliços, intentar trobar quina és la nostra felicitat i gaudir-ne. Desitjar la felicitat! el llegat més preuat que pot deixar una mare als seus fills, a la seva filla.