Vés al contingut
Per Anna-Bel Carbonell Rios .
A Sini

Vagi per endavant que el que escriuré no és amb cap ànim de generar malestar ni desacreditar a ningú. Però necessito fer d’altaveu d’una pregunta que em consta que no sols va iniciar un debat a la sobretaula de casa meva fa unes setmanes, per què a aquests sí mare? Per què a ells se’ls està facilitant l’arribada, l’acollida, els “papers”, l’escolarització immediata....

A la televisió, als diaris, dues notícies amb un tema comú: les persones migrants. I alhora, dues notícies amb forces contradiccions per dir-ho d’alguna manera. La primera parlava dels milers de persones que el conflicte bèl·lic a Ucraïna està convertint en refugiats i de com la societat civil i els governs europeus s’estan esmerçant en acollir-los i els faciliten en qüestió de dies documentació, escoles per als infants, accés a la sanitat, allotjament... La segona una imatge tant coneguda i habitual, però no per això menys colpidora i esgarrifosa, com la de centenars de joves subsaharians i marroquins saltant la tanca mentre forces suposadament protectores de l’ordre els rebien a cops de garrot i empentes. Joves, famílies i infants que si aconsegueixen entrar i no són expulsats o retornats començaran un llarg periple d’entrebancs i despropòsits abans no aconsegueixin que les seves sol·licituds siguin admeses a tràmit, suposant que assoleixin tot el que se’ls hi demana i poc se’ls facilita.

En definitiva tots ells persones migrants - sirians, afganesos, marroquins, subsaharians, ucraïnesos, etc- persones sense empara que es converteixen en refugiats, demandants d’asil... que ens miren als ulls i ens supliquen i apel·len a la nostra consciència.

Potser ens cal recordar que ningú marxa del seu país si aquest és segur i ple d’oportunitats; ningú empren un llarg viatge de desarrelaments sovint ple d’entrebancs i dificultats cap al desconegut i la incertesa de si seran ben rebuts al seu nou destí. Marxen i fugen per la guerra, la persecució política o religiosa, la fam, els desastres naturals, la manca de futur... El problema no són les persones, sinó que es converteixen en migrants com a resultat de múltiples problemes i els països, suposadament, d’acollida en el fons tenim por, de què? de que ens envaeixin, que ens prenguin casa i feina, benestar i seguretat, cultura i tradicions. Hem oblidat que als migrants, vinguin d’on vinguin, siguin blancs o negres, d’una religió o d’una altra – perquè ens entenguem tot i que no sigui potser el dir-ho així políticament correcte- els hem d’acollir com a germans no com a enemics, o a cas Europa, i tants d’altres continents no han sorgit de la immigració?

En una recent conferència el cardenal de Rabat Mns. Cristóbal López ens recordava que els quatre verbs que el papa Francesc ofereix per orientar l’acció cap els migrants són: acollir, protegir, promoure i insertar, sense distinció del seu lloc de procedència, ni llengua, ni religió ni.... simplement com a persones i ciutadans del món de ple dret que hauríem de ser tots i totes. I, el mateix cardenal de Rabat deia “Amb Ucraïna es demostra que és possible que Europa aculli tothom “, què pensem fer, doncs? A què estem esperant?

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.