Vés al contingut
Fotografia: Orlith1 sota llicència C.C. 4.0

En aquest diumenge 12 de juny, festa de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro orantibus, dedicada als monjos i a les monges, als homes i les dones que formem part de la vida contemplativa, com els cistercencs de Solius i de Poblet, les caputxines de Manresa i de València, les cartoixanes de Benifassà, les benedictines de Sant Daniel, Manacor i Sant Benet de Montserrat, les carmelites descalces de Mataró, Tarragona i Puçol, els cartoixans de Portacoeli i de Montalegre, les agustines de Sant Mateu, les dominiques de Xàtiva i Sant Cugat, les cistercenques de Vallbona i Benaguasil, els benedictins de Montserrat, el Miracle i Cuixà o les clarisses de Reus, Vila-real i Vilobí d’Onyar.

El 5 de maig passat, el papa Francesc, adreçant-se a l’Assemblea de la Unió Internacional de Superiores Generals, deia: “A prop de Pere, l’Església aprèn del seu Mestre que, per poder donar la vida servint els altres, està convidada a reconèixer i acollir la seva fragilitat i, des d’aquí, inclinar-se davant les fragilitats dels altres”. El papa continuava encara: “Ens havíem acostumat a ser significatius pels nostres nombres i per les nostres obres, a ser rellevants i considerats socialment”.

Amb la manca de vocacions i quan es va reduint el nombre de monjos i de monges, la vida contemplativa està cridada, com deia el papa a les Superiores Generals, a “reconèixer i acollir la fragilitat” de les nostres comunitats, per assumir “la minoritat”. El papa deia a les religioses: “Sé que teniu moltes preocupacions, que probablement us treu la son (la falta de vocacions, els abandonaments), però tant de bo que la principal preocupació fos com procedir per no abandonar l’horitzó de la missió”. I el papa acabava així: “A la llum de Magdalena i de Pere, contempleu i deixeu que Jesús us miri i us transformi”. Aquesta és la raó de ser de la Jornada Pro orantibus: que els monjos i les monges ens mantinguem fidels a la vocació rebuda, revifant, tantes vegades com faci falta, la flama que vam rebre en entrar al monestir. Hem de ser testimonis de vida contemplativa, i alhora, hem de deixar-nos transformar per la mirada amorosa de Jesús.

Malgrat que les nostres comunitats són menys nombroses que fa uns anys, no podem caure en el desinterès, l’apatia o l’individualisme. Necessitem, com deia el cardenal Aquilino Bocos, “una sobredosi de comunió”, per així aprendre “a conjugar els verbs que utilitza el papa: obrir-nos, sortir vèncer les pors, acollir, comprendre, sanar malalties, estar a prop dels maltractats”.

I a Malta, l’abril passat, el papa deia als jesuïtes: “La vocació de l’Església no són els números sinó evangelitzar”.

Avui, en aquest dia Pro orantibus de pregària pels contemplatius, els monjos i les monges hem de tindre el coratge i l’audàcia d’aprofundir la nostra fe i de somiar, per fer realitat el Regne de Déu. D’ací que les paraules que el papa adreçà als joves d’Itàlia, també poden aplicar-se als monjos i a les monges. El papa els deia: “L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres”. Per això cal “tindre el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç per construir una humanitat fraterna”. I és que, com deia el papa als joves, “l’Església sense testimoni, només és fum”. I uns dies després, el papa s’adreçava de nou als joves amb unes paraules que també poden anar adreçades a la vida contemplativa: “El món necessita la vostra llibertat d’esperit, la vostra mirada de confiança en el futur, la vostra set de veritat, de bondat, de bellesa”.

Els monjos i les monges hauríem de fer nostra la pregària de la religiosa Núria Calduch, quan escrivia: “Doneu-me Senyor una mirada pacífica, capaç d’asserenar els cors violents. Una mirada radiant, capaç d’il·luminar els cors enfosquits. Una mirada pura, capaç de denunciar els cors corromputs. Una mirada joiosa, capaç d’alegrar els cors afligits. Una mirada pregona capaç de transformar els cors malalts. Una mirada humil, capaç de fer abaixar els cors superbs. Una mirada misericordiosa, capaç d’estimar els cors endurits. Una mirada sincera, capaç de pacificar els cors trasbalsats. Una mirada de saviesa, capaç de comprendre els cors insensats. Una mirada amable, capaç d’entrar en els cors desconfiats. Una mirada transparent, capaç de reflectir la veritat del propi cor”.

Els monjos i les monges hem de ser homes i dones nòmades i pelegrins, desinstal·lats. Homes i dones que no es conformin en repetir el mateix perquè sempre s’ha fet així. Homes i dones inconformistes, capaços d’innovar i de nedar contracorrent. Aquest és el repte de la vida contemplativa: esdevenir homes i dones de comunió i de pau, de joia i d’esperança, per tal de ser significatius. Independentment que siguem molts o pocs. Homes i dones de Déu, llevat d’una nova humanitat, per així transmetre la mirada compassiva del Pare, la tendresa maternal de l’Església i el somriure del perdó i de la fraternitat.

El 3 d’abril passat, a Malta, després de la missa, el papa deia unes paraules que ben bé podem fer nostres els monjos i les monges: “El més bell de la vida és l’alegria de desgastar-se en l’amor que ens fa lliures”. I el papa continuava així: “Us desitjo la bellesa de l’enamorament de Jesús, Déu de misericòrdia que creu en vosaltres”. És així com ho viuen les dones i els homes enamorats de Déu i servidors dels germans.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.