Enguany fa 50 anys que, un 12 d'octubre, el bisbe Victorio Oliver va ser ordenat bisbe a la catedral de Terol, esdevenint així bisbe auxiliar del cardenal Tarancón a la diòcesi de Madrid, fins que va ser nomenat bisbe de Tarazona.
En una entrevista a la revista ‘Noticias Diocesanas’, de la diòcesi d’Oriola-Alacant, el bisbe Victorio afirma amb humilitat, que “a mi el poble m’ha ensenyat a ser bisbe”.
Nascut a Mezquita de Jarque el 23 de desembre de 1929, Oliver va ser ordenat capellà el 27 de juny de 1954. En aquesta entrevista, Victorio Oliver recorda la primera crida, per la qual, amb el baptisme, va entrar a formar part de l’Església. I també la segona crida, quan va ser ordenat prevere. Però el bisbe Victorio no s’esperava la tercera crida, la de l’episcopat i per això, en aquesta entrevista diu que “jo mai no he demanat ser bisbe”, mai no s'hauria esperat que el papa Pau VI el nomenés bisbe: "Jo no he fet res, és una crida que m'ha fet el Senyor per mitjà de l'Església".
Victorio Oliver estudià en el Pontifici Institut Bíblic de Roma, on es graduà en Sagrada Escriptura. El 1972 va ser consagrat bisbe, passant a ser un dels auxiliars del cardenal Tarancón, que li confià la difícil Vicaria de Carabanchel, a més de les Vicaries de l’Apostolat Seglar i del Món Obrer.
El 20 de desembre de 1976; el papa Pau VI nomenà a Oliver, bisbe de Tarazona. El 29 de maig de 1981, el papa Joan Pau II el traslladà a Albacete, arribant a la diòcesi d’Oriola-Alacant el 22 de febrer de 1996. Fins al 23 de desembre del 2005 que Joan Pau li va acceptar la renúncia.
En una anècdota molt significativa, el bisbe Victorio, que ens recorda que “a mi el poble m’ha ensenyat a ser bisbe”, explica que una vegada va anar a un poble i un grup d'homes s’acostaren per conèixer el bisbe. Un d’ells li digué: “Qui m’ho havia de dir a mi? Qui m’ho havia de dir, que el senyor bisbe vindria a veure’m a mi?”. Oliver recordava que aquell home li digué: “Abans posàvem banderes als balcons per rebre el bisbe”. Victorio Oliver li preguntà: “¿I a vostè, quan li semblava millor?”. I aquell home li respongué: “Ara!, perquè ara vostè és més germà”. Com diu Oliver en aquesta entrevista, “aquesta és la resposta que em va sorprendre i m’impressionà fortament, aquell home del poble em va fer pensar molt: has d’aprendre a ser germà”.
El bisbe Victorio recorda que la relació amb la gent li “ha estat un gran ensenyament sobre quina és la tasca del pastor” amb les ovelles: “Estar amb elles, enmig d’elles i estar molt atent als problemes i dificultats que tenen. Defensar-les, estimar-les com Jesucrist que morí per les ovelles”.
Amb humilitat i senzillesa, el bisbe Victorio afirma que “l’Església la fem tots. L’Església està oberta a tothom”, com ens recorda el papa Francesc. Afegeix encara el bisbe emèrit d’Oriola-Alacant en aquesta entrevista: “Que ho sàpiguen els pobres, els humils, que ho sàpiguen els pecadors, els qui se senten pecadors”.
En els difícils anys del final de la dictadura, com recordava el cardenal Tarancón en les seves memòries, Victorio Oliver, conjuntament amb els auxiliars de Madrid, José Manuel Estepa i Alberto Iniesta, van ser considerats sospitosos pel franquisme, ja que “havien donat proves de desafecte al Règim”, com deien els alts càrrecs de la dictadura. Però el cardenal Tarancón defensà sempre els seus bisbes auxiliars i, concretament, Victorio Oliver. Tarancón deia que “era un home bo” i que “les acusacions de “rojo” contra ell pels incidents d’un primer de maig, provenien de l’extrema dreta”. A més del famós “Tarancón al paredón”, també hi va haver “insults i intents d’agressió a un bisbe auxiliar de Madrid, Victorio Oliver”, com recordava en les seves memòries el cardenal Tarancón del bisbe emèrit d’Oriola-Alacant.
Encara que el bisbe Victorio diu que se sent molt “pilarico”, afirma en aquesta entrevista que estima molt la Mare de Déu del Remei, patrona d’Alacant.
Victorio Oliver, un bisbe montinià i taranconià, fidel al Vaticà II, acaba l’entrevista demanant perdó: “Vos demane que disculpeu els meus pecats i les meues deficiències. La meua vida ha volgut ser la d’un pastor pobre i limitat”. I per això li agradaria que el recordàrem com “un testimoni de què significa el Déu misericordiós”.
Enguany, hem de donar gràcies a Déu pels 50 anys d’ordenació episcopal d'Oliver, un home bo i senzill, calumniat pel franquisme pel seu compromís amb l’Evangeli, la justícia i la classe treballadora.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.