Els vicaris de l’Alcúdia i el valencià

Recordo els primers vicaris del meu poble, l’Alcúdia, que, certament, vaig conèixer molt poc: D. Fernando, D. Rafael i D. Bernardo. No sé si per aquest ordre.

Però sobretot recordo D. Miguel Díaz Valle, el "vicariet" que, acabat de ser ordenat prevere el setembre de 1969, va ser destinat a l’Alcúdia, en el seu primer destí pastoral.

D. Miguel, un jove vicari que arribà al meu poble en el post-concili, revifà la fe dels alcudians organitzant grups de pregària, de revisió de vida, de litúrgia. Vam ser els joves d’aquell moment i els grups de matrimonis, que vam rebre d’ell les novetats d’un concili que venia a portar un aire fresc i nou a l’Església. Avançat i de tarannà obert, D. Miguel venia a l’Alcúdia convençut que el Vaticà II era un pas de l’Esperit, que renovaria i donaria un nou vigor a la nostra comunitat cristiana.

Malgrat ser d’Utiel, D. Miguel, un home entranyable, ple de bondat, de simpatia i amb una ironia molt fina va ser el primer capellà que presidí cada diumenge la missa en valencià. Va ser animat per un grup de joves que volíem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, amb plena normalitat i sense problemes. Va ser D. Miguel, el jove vicari del meu poble, que ens deixà als joves d’aquell moment, en plena Transició, el Centre Parroquial perquè organitzéssim diversos actes del Congrés de Cultura Catalana, a l’Alcúdia.

Després vam tindre de vicari José Enrique, un capellà de Benissa, un home d’un cor gran i bo, amable i afable, obert, amic de tothom, rialler i irònic. José Enrique continuà amb entusiasme la missa en valencià, cada diumenge, que havia iniciat D. Miguel a la nostra parròquia. Cal dir que en casar-se amb Mer, alguns, sense compassió ni educació, li van girar la cara, ell que sempre va ser un home atent i servicial, disposat a ajudar tothom. Ara, com D. Miguel, ja és a la casa del Pare, on haurà estat acollit amb els braços oberts pel bon Déu.

Després vingué a l’Alcúdia un nou vicari, D. Vicent, de Guadassuar, que la mort s’emportà també massa aviat i que, com D. Miguel i José Enrique, també deia la missa en valencià cada diumenge.

I després de molts i molts anys sense vicaris, el 8 de setembre va ser presentat, durant la missa del dia de la Mare de Déu de l’Oreto, la patrona de l’Alcúdia, el nou vicari, D. Javier Navarro. Fou nascut a Albacete, ordenat prevere el 2020 i amb el rector, D. Fernando, fan un bon tàndem en la tasca apassionant de revitalitzar i evangelitzar la comunitat cristiana de l’Alcúdia.

Vaig conèixer D. Javier a l’església del meu poble aprofitant que estava passant uns dies a l’Alcúdia amb les meves germanes. D. Javier és un jove inquiet i enamorat de l’Evangeli, senzill i humil, atent, alegre i amable. Com que és d’Albacete parla normalment en castellà, tot i que entén la nostra llengua i per això jo sempre li parlo en valencià.

Però el 6 d’octubre, que jo vaig presidir l’Eucaristia a l’església de l’Alcúdia, en valencià, com ho faig sempre, D. Javier va tindre un gest molt bonic. Va fer una part de la pregària eucarística en valencià. I ho va fer molt bé. Per això al final de la missa el vaig felicitar públicament des del presbiteri, ja que el seu valencià era de 10, com li vaig dir. Els qui estaven a missa van fer un fort aplaudiment a D. Javier per la seva valentia i per la seva actitud pastoral d’utilitzar la llengua del poble.

D. Javier fa seves, sense problemes, les paraules del papa Francesc, quan ens recorda tantes vegades (perquè fa falta que ens ho recordi!), que els pastors “han de fer olor d’ovella”. És a dir: han de fer-se del poble, servint la comunitat cristiana que tenen encomanada, acompanyant i encoratjant els cristians que, no ho oblidem, els pastors han de servir. ¿Quina millor olor d’ovella pot fer un capellà, que fer servir la llengua del ramat que té confiat? No haurien de ser els cristians els qui parlessin llengua del pastor, sinó que és el pastor qui hauria de parlar la llengua de les ovelles, per sentir-se així més integrat a la comunitat que el bisbe li ha encomanat.

Per això en la missa del 6 d’octubre, on vaig felicitar D. Javier per la valentia a dir una part de la pregària eucarística en valencià, li vaig dir que a partir d’aquest dia i amb el gest que havia fet, era més alcudià que un mes abans, ja que havia utilitzat la llengua dels cristians (i no cristians) de l’Alcúdia. I és que parlar en valencià, predicar i celebrar l’Eucaristia en valencià, és una qüestió de voluntat. El capellà que vol celebrar la missa en valencià, només que tingui una miqueta de sensibilitat per la llengua de la comunitat cristiana que serveix, ho pot fer fàcilment. I els qui no ho fan és perquè no volen! O perquè afirmen, despectivament, que el valencià és una llengua vulgar, com li va dir una dona a la meva cosina.

El Diccionari Normatiu Valencià defineix el terme 'vulgar', com allò que és “impropi de les persones cultes i refinades”. Per això la meva cosina va estar a punt de dir-li a aquella dona, que “no hi llengües vulgars, sinó persones vulgars”, com aquella dona “coenta” que menyspreava el valencià (la seva pròpia llengua) i com els capellans que no utilitzen el valencià per considerar-lo vulgar.

El cas de l’actual vicari de l’Alcúdia és un exemple per als capellans que, tot i ser valencianoparlants, no tenen la sensibilitat que ha tingut D. Javier Navarro. A més, nascut a Albacete, ja que tot celebrant en valencià s’ha culturitzat i s’ha incardinat més en la comunitat cristiana de l’Alcúdia. Com els missioners que a l’Àfrica o al Japó, aprenen la llengua dels pobles que serveixen.

Per això espero i desitjo que amb el nomenament del nou arquebisbe de València, Enric Benavent, sigui possible la normalització de la nostra llengua a l’Església valenciana, després segles de menyspreu del valencià per part de la jerarquia eclesiàstica del País Valencià.