El Vaticà II

Aquest dimarts 11 d’octubre hem commemorat el 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, que va portar una nova primavera a l’Església i que va ser un pas de l’Esperit. De fet, el Concili va fer possible la renovació de l’Església i va despertar un nou vigor en les comunitats cristianes.

Les sessions del Concili, des de l’octubre de 1962 al desembre de 1965, van aplegar a Roma els bisbes de tot el món, més de 2000, a més de teòlegs de gran prestigi com Congar, Rahner, de Lubac, Ratzinguer, Küng; en una assemblea guiada primer pel papa Roncalli i després pel papa Montini, que va ser qui va clausurar el Vaticà II el 8 de desembre de 1965.

Durant el Concili, al bisbat de Sogorb-Castelló hi havia l’estimat bisbe Josep Pont i Gol, que va ser qui va aplicar els decrets i documents del Vaticà II en aquesta diòcesi. Per a Pont i Gol, el Vaticà II va ser “una mentalitat, una línia a seguir: l’Evangeli viscut amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen”. El bisbe Josep Pont, avançant-se al que ara defensa el papa Francesc, deia: “L’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I afegia el bisbe Josep Pont: “L’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força, de les riqueses, de la influència terrena”.

Per altra part, el bisbe Josep va tindre un paper important, perquè la ‘Lumen gentium’ reconegués a les minories nacionals, el dret a la seva pròpia llengua. Per això el bisbe Josep va ser decisiu perquè el català fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols; sobretot el de València, Marcelino Olaechea i el d’Oriola- Alacant, Pablo Barrachina; defensaven que només podia ser el castellà. Dissortadament, després de 60 anys de l’inici del Vaticà II, al País Valencià, a excepció de la diòcesi de Tortosa, encara no s’ha fet realitat la llengua vernacla a la litúrgia.

Per la seva fidelitat a l’Evangeli, el bisbe Josep Pont va tindre diversos conflictes amb el franquisme. Com ha recordat mossèn Miquel Barberà, un “director general de información”, de Madrid, li va dir un dia al bisbe Josep: “Hay una Iglesia que nos gusta y otra que no nos gusta y usted es de la que no nos gusta”. I és que el bisbe Pont defensava la independència de l’Església de l’estat i el dret de la nostra llengua a la litúrgia.

Convençut de la importància que tenia el Concili en la vida de l’Església, el bisbe Pont va ser un dels primers bisbes a donar una missió pastoral a una laica i a nomenar una religiosa com a delegada dels religiosos, va instaurar el diaconat permanent i, posteriorment, com a arquebisbe de Tarragona, revitalitzà la Província Eclesiàstica Tarraconense.

Amb esperit senzill i renovador, el bisbe Pont i Gol va escriure la Carta Pastoral “L’Església davant el Concili”, que tingué un ressò internacional. En aquesta Pastoral, el bisbe Josep exposava la “finalitat principalment pastoral del Concili”. Per això Pont i Gol exhortava als cristians del bisbat de Sogorb-Castelló a viure "en estat de Concili”, per tal que poguessin sentir-se “col·laboradors, com a membres vivents de l’Església, en la tasca del Sant Concili”. En aquesta Carta Pastoral, del 7 de març de 1962, el bon bisbe Josep volia que el bisbat de Sogorb-Castelló visqués intensament el Concili, que ja era a les portes. Per això comentava el ressò que tingué al bisbat, l’anunci del Vaticà II i l’interès del bisbe per exposar en aquesta Pastoral, “alguns punts generals del Concili”. Així, aquest text volia contribuir “a posar als nostres sacerdots i fidels diocesans dins de l’ambient conciliar, amb l’explicació dels aspectes i circumstàncies que ens han semblat principals en el futur Concili Vaticà II”. En aquesta Pastoral, el bisbe Josep detallava “els temes del Concili”, un dels quals, a parer del bisbe Pont, era “el problema de la llengua”. Segons el bisbe Josep, calia avançar en la introducció de la llengua vernacla i per això assegurava que “és molt possible que la qüestió de la introducció de la llengua popular en la litúrgia, sigui un dels temes que toquen els principis més elevats sobre la revisió litúrgica, que han de ser establerts pels Pares en el Concili Ecumènic vinent”.

Com va dir el mossèn valencià Joan Llidó, traspassat el 31 de juliol passat, cada vegada que el bisbe Josep Pont tornava a Castelló després d’una sessió conciliar, passava una setmana explicant els debats i les noves perspectives, als capellans i seminaristes del bisbat.

També el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, va tindre un paper important al Concili. Gràcies al nebot de Tarancon, vaig estudiar l’Arxiu del cardenal, que s’ha digitalitzat a Montserrat. D’aquest Arxiu voldria destacar la importància que Tarancon donava al “col·legialitat de l’episcopat, els seglars, l’ecumenisme i la llibertat religiosa”. Tarancon també destacava la transcendència de la reforma litúrgica, que ell definia com a “expressió del Misteri de Crist i de l’Església”, així com la “concelebració, la comunió amb el pa i el vi de l’Eucaristia i la llengua vernacla com a llengua litúrgica”. Per a Tarancon, era rellevant el paper dels seglars com a Poble de Déu, ja que no concebia una Església amb cristians de primera i de segona. Per al qui va ser bisbe de Solsona durant una bona part del Concili, la finalitat del Vaticà II va ser “la renovació de l’Església”. Una Església que no havia d’estar tancada en un dogmatisme excloent, sinó en diàleg amb el món. És que Tarancon va ser un pioner del Concili, un dels bisbes europeus que millor va assimilar les seves directrius i el millor portaveu de la renovació de l’Església.

També el bisbe de Girona, Narcís Jubany, en els anys postconciliars, tingué una gran activitat en la renovació pastoral i litúrgica de la diòcesi. Al Vaticà II, Jubany intervingué diverses vegades amb unes aportacions que van ser decisives en el grup de pares conciliars més progressistes. Un any abans de ser nomenat bisbe de Girona, Narcís Jubany, a l’aula conciliar, el 15 d’octubre de 1963, defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyol, profundament franquista i involucionista. Anys més tard, Jubany recordava que en sortir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven a saber quins eren aquells bisbes traïdors”.

També el bisbe de Vic, Ramon Masnou, “una persona de fidelitats, un home bo, ferm, serè”, com el va definir l’amic David Pagès, “va ser un bisbe clarament defensor de la nostra llengua a l’Església”, i per això va ser un dels primers bisbes que durant el franquisme escriví les pastorals en català. Masnou donà suport a la revista Cavall Fort, a l’Aplec de Matagalls i al Concurs literari de Cantonigròs.

Cal recordar en aquest 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, l’Adalbert Franquesa, monjo de Montserrat i expert en litúrgia, que abans del Concili ja havia demostrat tenir les condicions requerides per a ésser comptat entre els liturgistes més preeminents. Per això l’Adalbert Franquesa fou cridat a formar part de l’equip internacional que treballà en la renovació litúrgica i va ser ell que, durant el Concili, ajudà a preparar la Constitució ‘Sacrosanctum concilium’. A més, l’Adalbert va ser escollit representant de l’episcopat espanyol i després del Concili, ocupà llocs destacats en el ‘Consilium ad Exsequendam Constitutionem’ de Sacra Liturgia, format el 1964 i presidit pel cardenal Lercaro, arquebisbe de Bolonya.

Seixanta anys després de la inauguració del Vaticà II, cal recordar amb agraïment els papes Joan XXIII i Pau VI i el bisbe Josep Pont i Gol, Ramon Masnou, Narcís Jubany i Vicent Enrique i Tarancon, que amb audàcia i valentia, van fer del Concili un esdeveniment fonamental per a la renovació de l’Església.

Dissortadament, seixanta anys després de l’inici del Vaticà II, també cal que recordem que l’Església del País Valencià, o millor dit els seus bisbes a excepció del de Tortosa, continuen menyspreant i excloent el valencià de la litúrgia i dels seminaris. El Missal Romà, traduït de fa anys per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, continua “segrestat” al palau episcopal de València, sense que pugui ser aprovat.

El Concili va ser l’inici d’un camí d’esperança i de comunió i un impuls i ferment en la vida eclesial. El Vaticà II va ser un camí que va obrir l’Església al pluralisme i al diàleg amb el món. No cap a d’un uniformisme estèril, ni de postures de confrontació i de pors.

M’agradaria que en el 60è aniversari del Vaticà II, l’Església continués renovant-se a la llum de l’Evangeli, ara amb el papa Francesc, per tal de ser fidel al Senyor Ressuscitat, i així anunciar el Regne a les noves generacions. I com fa seixanta anys, m’agradaria que també avui, l’Església fes seves “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps”, com començava la Constitució Pastoral ‘Gaudium et spes’.