Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

Fa uns dies va acabar la restauració del retaule major del Miracle, obra mestra del barroc català, de l’escultor Carles Morató i del pintor i daurador Antoni Bordons. La restauració d’aquest retaule (que ha tingut lloc de març a juny) ha estat realitzada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb un equip de restauradores dirigides per la solsonina Claustre Augé i ha consistit en la seva neteja a fons i la reparació dels elements que s’havien fet malbé. La restauració d’aquest retaule ha estat un treball pacient, minuciós i artesanal i així ara podem descobrir allò que havia quedat amagat per la pols i deteriorat pel pas dels anys. Però aquest treball hagués estat impossible, si abans no s’hagués muntat una enorme bastida que ha permès la feina de l’equip de restauració. 

Crec que la restauració del retaule major del Miracle és com una paràbola de la nostra societat, que, després de la Covid-19 també necessita una restauració, per retornar a allò que és essencial en la nostra vida i deixar de banda, en el nostre dia a dia, el que és accessori o fins i tot nociu. Ens ho deia el papa Francesc el passat 27 de març, en la pregària que va fer a la plaça de Sant Pere del Vaticà, quan ens exhortava a escollir “entre el que compta veritablement i el que passa”, per “separar el que és necessari del que no ho és”.

Per restaurar la nostra societat en aquesta crisi econòmica i laboral que vivim, hem de construir una bastida ferma que ha de ser la solidaritat dels uns amb els altres i la fraternitat, que ens ajudin a fer-nos càrrec dels més necessitats. I després hem de començar la restauració de la nostra societat, per saber treure tot allò que embruta o desfigura la nostra vida i la relació amb els altres.

El filòsof Francesc Torralba deia fa unes setmanes a Catalunya Religió que les crisis “ens donen una oportunitat per fer una espècie d’auditoria existencial” i així “parar-nos i pensar com vivim”, per retrobar el sentit de les coses i recuperar els valors que hem deixat de costat i que són els que ens ajuden a viure més humanament. I és que en la nostra vida anem tan accelerats, que no tenim temps ni per mirar la nostra manera de viure (per si l’hem de canviar) ni tampoc per fixar-nos en el sofriment dels altres. Les crisis, com deia Torralba, ens enfronten amb nosaltres mateixos i així ens permeten pensar com volem viure i què aprenem de les situacions que hem viscut. Per això les crisis poden ser (si les sabem aprofitar) una ocasió per canviar i fer-nos preguntes. I per garbellar i separar allò que és fonamental en la nostra vida, del que és accessori o anecdòtic.

Si en la política i en la justícia, en l’Església i en l’economia, de tant en tant, s’han de netejar les clavegueres que hi ha en aquests àmbits, o la pols que desfigura allò que és essencial, també en la nostra vida hem de netejar i restaurar tot allò que no ens permet de ser més humans. Aquesta crisi ens ha d’ajudar a retrobar la capacitat de cuidar-nos els uns als altres, d’escoltar-nos, de recobrar la tendresa i la compassió, que no és un sentiment de llàstima sinó la capacitat de “compatir”, és a dir, de patir amb els altres. Les crisis, siguin les que siguin (i tots n’hem viscut més d’una) ens han d’ajudar a ser més sensibles, per descobrir l’altre no com un enemic sinó com un germà. Allò que ens fa més humans és la sensibilitat, la confiança i l’empatia i no els recels, la malfiança o la sospita.

La vida ens posa a prova i hem de saber aprofitar aquests moments durs i difícils, no per quedar enterrats per les dificultats, sinó per sortir d’elles més forts. I això només serà possible, si aprenem (perquè a la vida tot ho hem d’aprendre) a valorar aquells gestos petits, que com deia el Petit Príncep, són invisibles als ulls, però que donen sentit a l’existència. Hem de tornar a abraçar-nos, a riure (i també a plorar) junts. Hem de cuidar la natura i protegir el planeta, evitant el mal humor, les enveges i les gelosies. Hem de deixar de banda el consumisme desenfrenat que ens deshumanitza, l’eficàcia i l’eficiència, els diners com a déus que guien la nostra vida i la insensibilitat que ens tanca egoísticament en nosaltres mateixos. En una paraula: per restaurar la nostra societat i el món, hem de tornar a gaudir dels bons moments i a recuperant les coses petites, hem de valorar el que és menut i mirar els altres amb el cor, com ens recomana el Petit Príncep. Perquè “només s’hi veu bé amb el cor”. I és que per restaurar la nostra vida i recuperar el que érem abans d’esdevenir esclaus del diner, hem de recuperar els valors que neixen de l’Evangeli, uns valors sempre menyspreats (o invisibilitzats) per la cultura del consumisme, sí, però que són essencials per a ser homes de bé. I es que com deia el Petit Príncep, “el que és essencial és invisible als ulls”, però ho podem veure amb el cor. Com hem de veure els altres.     

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula “restaurar”, com “tornar a posar (algú o alguna cosa) en l’estat d’abans” i també “posar un edifici, una obra d’art, en el bon estat d’abans”. Per això, després d’aquesta pandèmia, que ha portat la mort i la malaltia a moltes famílies, cal restaurar el nostre món per posar-lo com era abans. Però no com en el temps que hem viscut recentment, marcat pel consumisme, la indiferència, la insensibilitat i l’egoisme. Sinó per retornar a aquell temps on sabíem compartir el què érem i el que teníem amb els altres, abans de caure en la dictadura del diner i de l’obsessió per escalar, fins i tot a costa de trepitjar els altres.