Aquestes van ser les paraules que, el 28 de juny passat, el papa Lleó XIV va adreçar als monjos que van participar en el Capítol General de la Congregació de Vallombrosa, de l’Orde de Sant Benet.
El papa encoratjava aquests monjos (que segueixen la Regla Benedictina), a “que res no els impedisca avançar cap a l’exigència originària de reformar, renovar i simplificar aquella vida cristiana que encara pot eixamplar els horitzons i tota l’existència humana”.
En aquesta festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa, que celebrem hui, 11 de juliol, trobe que són ben apropiades les paraules que el papa Lleó XIV adreçà a aquests monjos, per encoratjar-los a “superar l’autoreferencialitat (quan el papa Francesc ja ens prevenia del perill de viure centrats en nosaltres mateixos), a intensificar els vincles de comunió i a esdevenir més pobres, per tal de poder escoltar els pobres”. I és que només si vivim la benaurança de la pobresa (Mt 5:3), podrem acollir els pobres, per tal de ser pobres i d’estar al costat d’ells.
En aquesta festa de Sant Benet que celebrem hui, 11 de juliol, i quan hi ha sectors de l’Església que no valoren o que fins rebutgen el Concili Vaticà II, el papa Lleó demanava als monjos de la Congregació de Vallombrosa, que siguen capaços de “portar endavant la renovació de l’Església promoguda pel Concili Vaticà II, per tal d’intensificar els vincles de comunió”. Perquè no es tracta d’hivernar el Vaticà II, sinó de portar-lo a la seua màxima plenitud.
Aquesta Congregació monàstica, que va ser fundada per Sant Joan Gualbert el 1039, amb seu a Vallombrosa, a la Toscana, està formada per monjos que mostren una especial atenció en retornar a la pobresa evangèlica i al compromís amb la caritat.
És bo recordar, hui dia de Sant Benet, aquestes paraules del papa Lleó, que subratllava “el do que la vida monàstica representa com una crida a tota l’Església, a reconèixer la primacia de Déu com a font d’alegria i principi de transformació personal i social”.
El papa deia també aquests monjos (a tots els monjos, diria jo), que “no es tracta d’abandonar els desafiaments del nostre temps, sinó d’habitar-los amb la profunditat d’aquell que sap fer silenci i escoltar la Paraula de Déu, per oferir la llum en la cultura que canvia”.
Com deia el papa Lleó (i com ho constatem els monjos cada dia als monestirs), “sovint som menys forts que en el passat, menys jóvens, menys nombrosos” i a vegades ens trobem, “ferits pels interessos i pels errors humans. Però l’Evangeli, acollit “sine glossa” (diria que en estat pur, sense colorants, conservants ni additius), mai no deixarà de difondre la fragància de la seua bellesa”. Només quan el difuminem o el maquillem, l’Evangeli deixa de difondre la seua capacitat de denúncia de la mentida i de la injustícia i es converteix en ideologia, o pitjor encara, en una caricatura del que Jesús ens va transmetre.
El papa Lleó recordava als monjos de Vallombrosa, que Sant Pau VI, el 1973, ja ens encoratjava a “la renovació dels Ordes religiosos i a l’actualització de l’Església (en els clergues i laics)”, que són encara hui, “els punts més vius i apassionats del Concili i del Post-concili”.
El papa Lleó també recordava en el seu discurs, el seu predecessor, el papa de la “primavera”, el papa Francesc, quan “ens exhortava incansablement a portar endavant la renovació de l’Església, promoguda pel Concili Vaticà II”.
Finalment, el papa Lleó demanava als monjos reunits en Capítol general, “la comunió amb les altres Congregacions de les filles i dels fills de Sant Benet”, per tal de “romandre fidels a la Regla, en diàleg amb el món contemporani”, una tasca que els monjos de Montserrat intentem fer.
El papa Lleó acabava el seu discurs als monjos de Vallombrosa, recordant-los que “la recerca d’una espiritualitat en la que la pregària, el treball i l’alegria” (tan important en el nostre temps), “s’entrellacen en la fidelitat als llocs i a les coses de cada dia”, per tal que els monjos siguem “testimonis atents i acollidors d’això”.
Com ha dit l’arquebisbe Enrique Benavent, de València, amb motiu de la festa de Sant Benet, “una bona lectura per a la meditació durant l’estiu podria ser la Regla que Sant Benet va escriure per als monjos”, però que, per la seua gran humanitat pot ajudar tothom, perquè amb aquest text podem viure una vida més plena i més humana.
Sant Benet, pare de monjos i patró d’Europa, ens és hui un model de vida cristiana, no només per als qui vivim als monestirs, sinó per a tots els cristians i fins i tot per als no creients, ja que els seus consells (recollits a la Regla Benedictina), ens ajuden a viure unes relacions més amables, més humanes i més pendents dels altres, que de nosaltres mateixos, fugint de l’egocentrisme i de l’autoreferencialitat. Per això Sant Benet demana que sapiguem escoltar amb el cor, que visquem amb un esperit d’acolliment, ja que cada persona que ve al monestir és una imatge del Crist. Sant Benet també ens demana que siguem sensibles al sofriment dels germans i que no ignorem, ni ens mostrem indiferents als qui pateixen.
L’ensenyament de Sant Benet (malgrat que va viure fa XV segles), és ben actual, i per això si seguírem el que prescriu aquest pare de monjos a la Regla Benedictina, faríem possible unes relacions més amables i més afables, més humanes i més pacífiques.
El silenci del capítol sis de la Regla, (que no és mutisme), ens fa més atents escoltar i a acollir les necessitats dels germans, per tal d’escoltar la veu de Déu que, sovint, es manifesta en els qui més sofreixen.
Sant Benet no vol monjos dissipats ni tancats en ells mateixos. Sant Benet vol que el monestir siga una família i que les portes del cenobi estiguin obertes a aquells que busquen uns dies de silenci, de pau i de trobament amb ells mateixos i amb Déu.
La pregària i el treball, l’acolliment d’hostes i de pelegrins, així com la “Lectio” o lectura meditada de la paraula de Déu, van configurant i conformant (és a dir, donant forma), no només als monjos que vivim al monestir, sinó també a tots aquells que s’hi atansen a aquests “deserts” on podem descobrir amb més profunditat la veu de Déu que, en el seu immens amor, ens estima, ens perdona i ens ompli de pau i d’esperança. Per això els monjos (i les monges), hem de ser, en un món dividit i agredit, testimonis de comunió, d’estimació, de senzillesa i de frugalitat de vida. Els monjos hem de mostrar en la nostra vida, que és possible viure més senzillament, allunyats del desig de poder i del desig de posseir, ja que allò que ens fa monjos és intentar cada dia, malgrat les caigudes i les incoherències, seguir Jesús que ens acompanya en el nostre camí de fe.
“Reformar, renovar i simplificar”, és, com va recomanar el papa Lleó als monjos de Vallombrosa, el que es proposava fer el Vaticà II, que alguns (de de dins mateix de l’Església) han volgut hivernar.
Reformar tot allò que haja quedat caduc i que ja no serveix, per tal que no ens dificulte avançar pels camins del Regne. Reformar el que, nostàlgicament, ja no serveix.
Renovar al si de les comunitats cristianes tot allò que faça falta per tal de fer una Església més àgil, més horitzontal que vertical (o piramidal), més fraterna i més joiosa.
I simplificar tot el que, pel pas del temps, ha anat adherint-se a unes estructures, que són necessàries, però que no haurien de ser un fre per tal que l’Església avance lliure, pel camí de l’Evangeli.
Sant Benet ens convida hui a fer de la nostra societat i, particularment, d’Europa, el nostre vell continent ferit per guerres i discòrdies, un espai d’acollida i de pau, d’esperança i de nova vida per als immigrants i per als refugiats.
Sant Benet ens convida hui a refer el diàleg i a reconstruir els ponts trencats, degut a la intolerància i a la xenofòbia. Sant Benet ens convida hui a descobrir en cada persona, no un enemic, ni tan sols un adversari, sinó un germà, fill del mateix Pare del cel.
Grups
