Vés al contingut
papa-bausset

El consistori de creació de nous cardenals, el dia 27 d’agost i la trobada del papa al Vaticà, el 29 i 30 següents, amb vora dos-cents cardenals, marcarà un abans i un després a l’Església. De fet, aquest encontre, que alguns, maliciosament, han volgut vore com un preconclave (per les ganes que tenen que el papa deixi la seu de Pere), és històric.

Ha estat particularment important, l’homilia del papa en la missa de clausura d’aquesta reunió, el 30 d’agost. El papa Bergoglio, tot comentant l’himne de la Carta als Efesis (Ef 1:3-14), va subratllar l’estupor que hem de tindre, davant “la contemplació del projecte salvífic de Déu en la història”. El papa va remarcar que en aquest himne, “l’eix, en Crist, és el que regeix totes les etapes de la història de la salvació”. I és per això mateix, “Déu ens involucra en el pla de salvació”. I d’ací, que com a deixebles de Jesús, la importància d’anunciar la Bona Nova del Regne, que “és la missió dels apòstols”, tant els d’ahir com els d’avui.

A la seva homilia, el papa utilitzà diverses vegades l’expressió, “estupor”, que el diccionari defineix com la “immobilitat causada per una sorpresa extremada per una emoció intensa”. I és així com, davant la crida que hem rebut a anunciar l’Evangeli, nosaltres entrem en un estat d’estupor, de la mateixa manera que el profeta Jeremies en ser cridat per Déu: “Ah, Senyor, si no sé parlar... Però Déu respongué: Aniràs a tots els qui t’enviaré i diràs tot allò que t’ordenaré. No tingues por d’ells, perquè jo estic amb tu” (Jr 1:6-8).

Amb una certa ironia i bon humor, el papa digué a l’homilia que “l’estupor ens allibera de la temptació de sentir-nos a l’alçada, de sentir-nos eminentíssims” i “d’alimentar la falsa seguretat, que la situació actual és diferent a la dels inicis” de les comunitats cristianes, pensant “que avui l’Església és gran, sòlida i que nosaltres estem col·locats en els graus eminents de la jerarquia” i per això “ens anomenen eminències”.

El papa subratllà que “el Mentider”, és a dir, el mal, el dimoni, “busca mundanitzar els seguidors de Crist” i per això mateix hauríem de ser molt conscients que “la temptació de la mundanitat ens roba l’esperança”.

El papa acabà la seva homilia destacant un fet importantíssim i és que “la Paraula de Déu desperta en nosaltres l’estupor d’estar en l’Església i de ser Església”. El papa també remarcà la importància de tornar a aquella Galilea (Mt 28:19-20), on vam sentir la primera crida a seguir Jesús.    

És molt significatiu que en l’homilia de la missa de clausura de la trobada del papa amb els cardenals, Francesc (a part d’alguns textos i autors bíblics), cités només un nom propi: el papa Sant Pau VI i un únic document pontifici, l’encíclica Ecclesiam suam del papa Montini, que va ser qui va portar a bon port el Concili Vaticà II, després de la primera etapa conciliar, conduïda per Joan XXIII.

Tant de bo que els cardenals immobilistes que no volen que canviï res a la Cúria i a l’Església, en comptes d’oposar-se a les reformes que està duent el papa, li facin costat. Només així s’obrirà un nou horitzó a l’Església, que, oblidant les condemnes, es convertirà en una llar de misericòrdia i de fraternitat oberta a tothom.

Tant de bo que els cardenals i tot el Poble de Déu, mantinguem ben viva la primavera de les reformes del papa Francesc, amb un canvi real de les estructures eclesials, per tornar a l’esperit de renovació i d’“aggiornamento” del Concili Vaticà II, amb una Església, com li agrada dir al Papa, més “polièdrica” i menys monolítica.

Com deia el papa Bergoglio a l’homilia de la missa de clausura d’aquest encontre amb els cardenals, citant el papa Montini, “hem d’estar molt agraïts al papa Sant Pau VI, que ha sabut transmetre’ns l’amor a l’Església (per mitjà de l’encíclica Ecclesiam suam), un amor que és, abans que res, gratitud, meravella agraïda pel seu misteri”.

Aquest consistori hauria de ser una bona ocasió per impulsar una Església més sinodal i més humil, lluny de l’arrogància d’alguns membres de la Cúria. Una Església que aprengui a escoltar abans de parlar, que perdoni sense condemnar, que aculli sense jutjar. Aquest consistori hauria d’ajudar el Poble de Déu, com deia el papa en la seva homilia, a retornar a “Galilea”, a la nostra Galilea, a la Galilea de l’Església, on Jesús ens va cridar a seguir-lo, per així esdevenir deixebles del Mestre, com ho van ser els primers amics que van seguir Jesús. Una Església allunyada de la pompa i de l’oripell, de la sumptuositat i dels honors que tant agraden a alguns cardenals.

Amb aquesta constitució apostòlica, el Papa (de la mateixa manera que va fer Jesús), ens convida a “calar les xarxes” (Lc 5:4), a remar mar endins. No a quedar-nos a la vora del llac, amb les nostres seguretats i les nostres pors, sinó a sortir dels nostres temors i de les nostres defallences, amb audàcia i amb valentia, per proclamar a tots els pobles la Bona Nova del Regne. El papa, com va fer Jesús, ens vol als camins i a les cruïlles del nostre món. No tancats ni centrats en nosaltres mateixos, en les sagristies i en els temples, perquè una Església tancada en ella mateixa és una Església estèril, sense fruits. El Papa, com va fer Jesús, ens crida a viure a la intempèrie, a esdevenir nòmades i pelegrins, a anar a les perifèries, a recórrer els camins del nostre món per anunciar l’Evangeli.   

Quan fa deu anys de la mort del cardenal Martini, el papa Francesc està portant a terme l’anhel del qui va ser arquebisbe de Milà, quan deia que “ser pelegrí significa experimentar la novetat” (no la rutina), “de tindre el desig  de noves aventures i sentir-se capaç d’afrontar les dificultats” que trobem en el camí a recórrer.

Com ens ha recordat mossèn Norbert Miracle, el papa Joan Pau I, “volia treballar per una aplicació del Concili, sense fugides cap al passat, subratllant la necessitat d’un canvi en les estructures de l’Església”. Així mateix, seguint el camí del papa Luciani, també Francesc vol treballar per un canvi de les estructures de l’Església.

Amb la constitució apostòlica, Praedicate evangelium, el papa Francesc ens convida a viure la comunió, l’evangelització i la missió, perquè amb aquest text seu, puguem obrir-nos al futur i caminar en l’esperança. El papa Francesc, que és un home audaç i valent, somia amb horitzons nous i amb noves utopies, per fer realitat una Església més sinodal, una Església oberta a les noves realitats de la nostra societat. I això, el papa ho està portant a terme malgrat les reticències que troba en aquells que més l’haurien de recolzar. I és que el papa Bergoglio, profeta del nostre món, com ho van ser els bisbes Pere Casaldàliga, Òscar Romero o Hèlder Càmara, és el màxim exponent d’una Església lliure i audaç, oberta i esperançada. 

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.