“No pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”

Aquestes paraules del cardenal Tarancon en l’homilia de l’entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, són més actuals que mai. Tarancon encara va afegir en aquella homilia històrica (en sintonia amb la Constitució conciliar, Gaudium et spes), que l’Església no “imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”, ja que l’Església “mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”.

I malgrat aquelles paraules plenes de saviesa de Tarancon, una vegada més, l’arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, ha posat sobre la taula, amb relació a la situació del govern de l’estat espanyol, la necessitat d’“una cuestión de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”. Cal recordar que el juny passat, l’arquebisbe Argüello (amb altres bisbes), ja es va manifestar en la mateixa línia que ara.

I és que malgrat que Tarancon digués que “no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”, encara hui hi ha bisbes que, en oposició a la línia marcada per Tarancon, manifesten amb els seus discursos i les seues obres, una clara sintonia amb les dretes espanyoles, que són, precisament, les que demanen una “cuestion de confianza, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”. 

Això que ha demanat l’arquebisbe de Valladolid és molt preocupant, perquè, amb les seues paraules, aquest arquebisbe està mostrant la seua sintonia amb els postulats dels partits de dretes, que estan demanant el mateix que l’arquebisbe de Valladolid. I crec que els bisbes no haurien de posicionar-se prenent una opció partidista i defensant les tesis del PP i de VOX. 

Si amb la seua homilia Tarancon tancà l’etapa del nacionalcatolicisme i demanà als polítics que estigueren “al servei de la comunitat, que promogueren els drets humans, que enfortiren les llibertats i que ajudaren a promoure les causes de la pau i de la justícia”, sembla que una part (important?) de l’episcopat espanyol, està de part de les dretes. Per això el president Pedro Sánchez ha declarat que “el tiempo en que los obispos interferían en la política acabo cuando empezó la democracia”.

Afortunadament el temps d’aquells bisbes franquistes que eren “procuradores en Cortes” o fins i tot membres del “Consejo del Reino”, ja ha acabat, gràcies a Déu. I amb tot, l’arquebisbe de Valladolid es permet demanar una “cuestión de confiança, moción de censura o dar palabra a los ciudadanos”, prenent-se una prerrogativa que no li correspon. 

Amb molt bon criteri, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha demanat “prudència” a l’arquebisbe de Valladolid, recordant-li que, segons el document conciliar “Gaudium et spes”, “l’Església no es pot identificar amb cap opció política concreta, ni està lligada a cap sistema polític”. Amb sentit comú i lluny de qualsevol mena de partidisme, l’arquebisbe de Tarragona (no hi ha cap altre bisbe que parle com ell?), ha dit que  les afirmacions de l’arquebisbe Argüello “van més enllà del que pot dir un arquebisbe”. Però com he dit abans, sembla que alguns bisbes espanyols sí que tenen una opció política concreta. I no sé si, fins i tot, carnet del PP o de VOX, ja que voler fer fora un president del govern, no és una missió dels bisbes. 

Curiosament, cap bisbe no ha demanat mai eleccions anticipades davant la nefasta gestió de la Dana per part del govern valencià, ni abans, tampoc cap bisbe no va demanar una moció de censura, malgrat els nombrosos casos de corrupció del PP, tant en l'àmbit estatal com al País Valencià, amb dirigents d’aquest partit empresonats. Al contrari: la majoria dels bisbes guardaven un silenci sepulcral quan els dirigents del PP tenien causes obertes per corrupció, diners negres o fins i tot membres d’aquest partit, tancats a la presó i no cal sinó recordar els senyors Matas, Bárcenas, Rato, Blasco, Carlos Fabra..... 

Tots recordem els bisbes que encapçalaven manifestacions contra el divorci o a favor de l’assignatura de religió a l’escola. Però no recordem cap bisbe encapçalant una manifestació contra la corrupció del PP.

Només faltava que la jerarquia (quan no governen les dretes), tant a l’estat espanyol com al País Valencià, facen costat als jutges, per intentar enderrocar un govern que és legítim, tant si els agrada als bisbes i als jutges, com si no els agrada.

Amb l’homilia del cardenal Tarancon de fa 50 anys, l’Església espanyola apostava per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme, que tard de mal havia fet a la mateixa Església. Aquesta va ser la fonamental missió de Tarancon, que per això va ser qualificat com el cardenal de la Transició. I hui molts bisbes, al contrari que Tarancon, intenten determinar quin govern és legítim i quin no ho és. El partidisme, no dissimulat, d’alguns bisbes ens avergonyeix als cristians que respectem la democràcia i les regles de joc de les majories i minories i el dret a formar un govern, cercant consensos o pactes entre partits.

Per això hui l’Església necessita bisbes com el cardenal Tarancon, un home lliure, un pastor amb “olor a ovella”, que parlava amb l’audàcia dels profetes, denunciant la injustícia i apostant, sense por, per una nova etapa en la història dels pobles d’Espanya. 

La missió dels bisbes no és qüestionar un govern legítimament constituït (i els pactes amb altres formacions polítiques) i demanar eleccions o una moció de censura, sinó ajudar a la convivència i no donar suport als interessos i els postulats de les dretes que, per altra part, amb les polítiques migratòries, estan molt i molt allunyades de l’Evangeli. 

Els bisbes no haurien d’interferir en la forma de govern, com si encara estiguérem en el nacionalcatolicisme, ni (en sintonia amb les dretes), demanar la dimissió del senyor Pedro Sánchez, sinó que haurien de respectar el resultat electoral i els pactes que el president del govern fa amb altres formacions polítiques. 

Els bisbes no haurien d’atiar la inestabilitat, sinó treballar per la convivència i això sí, denunciar les injustícies, la corrupció, la violència de gènere i els abusos a menors. I sobretot la demonització dels immigrants (en clara oposició a l’Evangeli), que precisament fan les dretes.