“Ha estat una mica com tocar el cel”

Aquestes són les paraules de l’actor Daniel Rived, després de la seva experiència amb el director Pedro Almodóvar, al western Extraña forma de vida.

El jove actor, nascut a Santpedor el 1995, que interpreta l’ajudant del xèrif en aquesta producció, està radiant per l’oportunitat (i el paper) que el director manxec li ha ofert. I comprenc la seva expressió i la seva alegria, quan diu que “treballar amb Almodóvar ha estat una mica com tocar el cel”.

M’imagino que els qui seran alcaldes després de les eleccions del diumenge 28, també tindran la mateixa sensació que té l’actor Daniel Rived. I és que després d’una difícil i complicada campanya electoral, obtenir l’alcaldia, (amb els més que necessaris pactes entre les formacions polítiques), ha de ser “una mica com tocar el cel”.

Amb tot, per als deixebles de Jesús, “tocar el cel” té unes connotacions molt diferents de les que expressa Daniel Rived. M’imagino que per a sor Lucía Caram, construir un hospital de campanya a Ucraïna i ajudar la gent que passa fam a Manresa, així com donar un sostre a aquells que viuen al carrer, ha de ser per a ella “una mica com tocar el cel”.

I quan les Germanes Oblates, la superiora general de les quals és la manresana Lurdes Perramon, ajuden les dones a sortir de la prostitució per oferir-los una nova vida, això també ha de ser per a elles “una mica com tocar el cel”.

I quan les Germanes Vedrunes de Manresa, com la Pilar, la Montserrat, l’Adelaida, l’Anna Maria... Malgrat els seus anys i les seves xacres, continuen essent testimonis d’esperança i de fraternitat, això és “una mica com tocar el cel” per a elles.

O els metges (com els Drs. Lluís Guerrero, Hèctor López, Albert Idígora i Joan Camí o les doctores Montse Domènech i Lídia Creus), i les infermeres de l’Hospital Sant Joan de Déu, quan atenen els malalts més greus (sobretot els nens) i veuen com milloren, això ha de ser per a ells “una mica com tocar el cel”.

I encara, els pares i els mestres que eduquen en valors els seus fills i els seus alumnes ajudant-los a créixer, en veure que es fan adults responsables, això ha de ser “una mica com tocar el cel”.

O els periodistes d’aquest mitjà, que no es deixen manipular ni comprar, que aposten per l’honestedat, i que, (com els demana el papa) estan al servei de la veritat, això, també ha de ser per a ells, “una mica com tocar el cel”.

O els membres de la Fundació Pere Tarrés, que ofereixen tota una sèrie de projectes solidaris per millorar la situació de les famílies més vulnerables, això ha de ser per a ells, “una mica com tocar el cel”.

I quan els mossens de les nostres viles i ciutats tenen la porta de la rectoria sempre oberta per acollir, encoratjar, escoltar i acompanyar els qui tenen problemes, això, per a ells, ha de ser “una mica com tocar el cel”.

O quan els monjos i les monges, als monestirs, acollim amb sol·licitud i escolta atent els hostes i els pelegrins i intentem de guarir les ferides que porten al cor tants germans nostres, això també ha de ser “una mica com tocar el cel”.

I quan els voluntaris de Càritas o de la Creu Roja acullen, fan costat i rescaten els qui viuen enfonsats en la pobresa, i veuen com se’n surten, això també és “una mica com tocar el cel”.

I és que quan mostrem la bondat del cor i la bellesa de la fraternitat, això és “una mica com tocar el cel”. Per això els cristians per ser feliços, per d’alguna manera “tocar el cel”, no necessitem que ens truqui el Sr. Almodóvar, perquè quan fem el bé i portem al rostre l’audàcia de l’esperança, només amb això, ja tenim la certesa de “tocar el cel”.