Crisi sanitària i religiosa: així no podem seguir

Aquest és el títol de l’excel·lent article del professor José M. Castillo, on, amb tota la raó del món, posava sobre la taula el problema sanitari que estem vivint, i patint. El sector sanitari viu amb l’escassetat de metges i infermeres, amb l’horari exagerat i inhumà que pateixen els professionals de la salut i amb uns sous més baixos que els que cobren els polítics. I això que el treball dels sanitaris és molt més important que el dels polítics, perquè ells salven vides i els polítics (encara que no tots) sovint ens la compliquen i fins i tot es riuen de nosaltres.

José M. Castillo també feia referència a l’Església que, en la situació sanitària que vivim, no és capaç de denunciar les privatitzacions i les mentides d’alguns polítics que no només no afavoreixen l’atenció sanitària com es mereixen els ciutadans, sinó que fins i tot fan negoci amb la sanitat. Són els horaris abusius que han de patir metges i infermeres, l’atenció de les urgències per vídeo-consultes, les llistes d’espera de mesos, la reducció de professionals de la salut, les deficiències o fins i tot el desmantellament de les urgències rurals i per damunt de tot la menor inversió en Sanitat. Això fa que la ciutadania no tingui una atenció sanitària més humana, de qualitat i eficient. Només una dada: a l’Hospital General de València els pacients estan en urgències quatre dies a l’espera de tindre un llit en planta (sí, no m’he equivocat: quatre dies). I també que les UCI pediàtriques estan al límit. O encara, que un pacient amb càncer hagi d’esperar fins a 70 hores a Urgències, per aconseguir un llit. I és que “les urgències col·lapsen els hospitals valencians, retarden hores l’ingrés i obliguen a posar dos llits en una mateixa habitació”.

I encara una situació concreta que conec: al Centre de Salut del meu poble, una metgessa ha estat de baixa i la Conselleria de Sanitat no ha tingut la decència de posar-li una substituta, de tal manera que els malalts que corresponen a aquesta metgessa se’ls han hagut de repartir els altres metges del Centre de Salut, amb la sobrecàrrega de treball que això suposa. Una vergonya més i una manera més de maltractar els metges i els pacients, mentre els polítics s’han menjat els torrons ben asseguts i amb la cartera ben plena de bitllets.

Al costat d’això hi ha magnífics professionals de la sanitat que conec, com les doctores Anna Lluch i Paula Amat, de l’hospital Clínic de València, el Dr. Juanma Sanchis, de l’hospital la Fe, també de València; l’excel·lent infermer de la Fe, Nacho Vanaclocha o el Dr. Ernesto Fernández, i les infermeres Amparo Arnandis i Oreto Monzó de l’hospital de la Ribera d’Alzira. Del Centre de Salut de l’Alcúdia, la Dra. Irmina Tarazón, les infermeres de rehabilitació M. José i Neus o els infermers Manolo Borràs, Adrián Sanchis i Sheila Baldrés. O excel·lents metges a Manresa com els Drs. Lluís Guerrero, Joan Camí, Hèctor López, Albert Idígora o la Dra. Lídia Creus, que exerceixen la medicina amb humanitat i professionalitat alhora.

Per això a Madrid, entre d'altres, els sanitaris s’han revoltat contra la política del govern autonòmic amb centres de salut sense metge, a més de la sobrecàrrega de pacients que té cada facultatiu. Com diu el professor Castillo, no podem continuar així amb aquesta crisi sanitària. I els bisbes, amb valentia, haurien d’alçar la seva veu per denunciar el desmantellament de la sanitat.

Crec que els alguns pastors, tan zelosos defensant sempre la moral sexual, freqüentment, s’obliden de denunciar les injustícies socials com els governs que privatitzen la sanitat amb l’objectiu de fer negoci, menyspreant el dolor de la gent. I és que en compte de defendre els ciutadans que tenen dret a una sanitat universal, els nostres pastors s’obliden de denunciar eixes indecències.

Jesús parlà sempre amb llibertat i des de la llibertat. I sempre posà primer les persones, sobretot les més necessitades, com ho eren els malalts. Per davant del temple i del culte (com podem veure en la paràbola del Bon Samarità), Jesús posà primer les persones, a diferència dels governs que no atenen la salut dels ciutadans.

Com deia el professor Castillo, "el problema no són els metges ni els infermers, ni les fisioterapeutes". El problema està en alguns polítics que gestionen la sanitat i que privilegien les seves butxaques, a més d’altres aspectes, del tot superflus, molt menys necessaris que el dret a l’atenció sanitària. Per això, una persona que està pendent de rehabilitació, després d’una fractura de tíbia i peroné, ha d’esperar tres setmanes a iniciar la rehabilitació, cosa del tot inadmissible. I això que el traumatòleg va fer una petició preferent perquè aquesta persona començarà la rehabilitació de seguida. I encara conec un altre cas on a una malalta, el desembre passat, li van donar hora a rehabilitació per al febrer, evidentment sense cap culpa de les fisioterapeutes de rehabilitació que fan més del que poden (i molt bé), per atendre com cal els pacients.

Amb la crisi sanitària que patim, és una vergonya que el conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid hagi defensat la Sanitat Digital, tot i que segurament ell no es visitaria digitalment, sinó que demanaria una visita presencial. I és també vergonyós que, mentre aplaudíem als sanitaris durant la pandèmia, ara s’estigui deixant de costat els magnífics metges i infermeres que tenim.

Jesús denuncià l’avarícia i la cobdícia d’aquells que acumulaven diners, i per això sempre va estar al costat dels malalts, acollint-los, curant-los i atenent les seves necessitats. Per això els bisbes, els capellans i els religiosos, hauríem de fer costat a les reivindicacions dels sanitaris, perquè la inhumana crisi sanitària que maltracta metges infermers i pacients, hauria de ser denunciada pels nostres pastors.

L’Església, per a ser fidel a Jesús, hauria d’estar sempre al costat dels més desafavorits, recordant als poderosos i als prepotents, que el Déu de Jesús no és el Déu dels opressors sinó que és el Déu dels oprimits. I amb ells, amb els oprimits, ha d’estar sempre l’Església. A favor d’ells i amb ells, defensant-los sempre, per a convertir-se en la veu dels qui no tenen veu.

Com si estigués pensant en els polítics voltors que maltracten la sanitat pública, el papa Francesc deia el diumenge 13 de novembre: “No us deixeu seduir pels cants de sirena del populisme que instrumentalitza les necessitats del poble”.