La bellesa guareix (i atreu)

La primera part del títol d’aquest article fa referència a les paraules del papa, quan l’any passat visità i inaugurà a Roma un nou centre d’acolliment nocturn i diürn al Palazzo Migliori. En la seva estada en aquest lloc, el papa veié primer la planta baixa, destinada a l’acolliment de dia, decorada amb alguns frescos d’època moderna. Després el Sant Pare visità la capella del centre, en el primer pis, dedicada a Sant Jordi. Contemplant aquests espais, el papa Francesc exclamà: “La bellesa guareix”. I és cert, perquè la bellesa, que ens parla de Déu i que es com un reflex o una empremta de Déu, té la capacitat de guarir allò que està trencat o ferit.

Però la bellesa també atreu, com ens recordà el papa en la seva trobada amb preveres, religiosos i religioses, seminaristes i catequistes reunits a la parròquia de Sant Pere, a Bangkok, el 22 de novembre de 2019. El papa va comentar unes paraules d’una religiosa, Benedetta, que explicà als qui es trobaven reunits amb Francesc, com va sentir l’atracció per la vida consagrada. El papa, comentant les paraules d’aquesta religiosa, deia: “Benedetta, tu ens has parlat de com el Senyor et va atreure per mitjà de la bellesa. Tot començà per una mirada, una mirada bella que et va captivar”. Per això el papa exhortava els preveres, religiosos i religioses, catequistes i seminaristes, a viure desperts “a la bellesa, a la meravella”, capaces “d’obrir nous horitzons”. Per això, com digué el papa, “una vida consagrada que no sigui capaç d’estar oberta a la sorpresa, és una vida que s’ha quedat a meitat de camí”.

El papa repetí diverses vegades la importància de la bellesa en la vida dels deixebles de Jesús: “Anunciar Crist, és quelcom de bell, de formós, capaç d’omplir la vida d’un nou resplendor i d’un goig profund, tot i les proves”. Per això en aquesta Jornada “Pro orantibus” en aquest diumenge de la Santíssima Trinitat, els contemplatius (i també tots els cristians), estem cridats a viure “la santa audàcia de buscar nous camins, per tal que arribi a tothom el do de la bellesa que no s’apaga”. El papa ens exhortava a tindre “ulls que captiven”, capaços “d’anar més enllà de les aparences, d’arribar i celebrar la bellesa més autèntica que viu en cada persona”.

El papa també exhortava els qui l’escoltaven, “a compartir una alegria, un horitzó bell, nou sorprenent”, capaç de sembrar les llavors de l’Evangeli.

Els contemplatius, en aquesta Jornada “Pro orantibus”, hem de ser testimonis d’aquella bellesa que cura i que encisa. Hem de ser capaços de viure i de mostrar al nostre món la bellesa de l’esperança, de la comunió fraterna, del perdó, de la confiança.

Cal que tots els qui ens diem seguidors de Jesús, siguem homes i dones capaços de viure i de transmetre la bellesa de l’Evangeli. I és que com va dir el papa Francesc als artistes que organitzaren el vint-i-setè concert de Nadal al Vaticà, el passat 14 de desembre, “El món necessita bellesa per no enfonsar-se en la desesperança”.

Enmig de les decepcions, dels fracassos, del cansament i del desencís, cal retrobar el sentit de la vida en la bellesa de la natura i en la dels rostres dels nostres germans, moltes vegades ferits, i també en la bellesa de l’Evangeli, de la pregària i de la vida fraterna, que ens encoratgen a assumir i a compartir la passió pel Regne. La bellesa de l’amor fratern, de la comunió i de l’esperança, ens ajuda a viure i a superar les dificultats de la vida. La bellesa de l’Evangeli ens ajuda a treballar per la justícia i a denunciar la mentida i l’opressió que els més poderosos fan sobre la gent més vulnerable. I també a tindre cura i a protegir el nostre planeta, tan agredit.

La bellesa de l’Evangeli ens dóna raons per a l’alegria i la joia, per així sembrar llavors d’esperança i de pau. La bellesa de l’Evangeli ens fa descobrir la força de la feblesa, com quan els arbres rebroten després de l’hivern o després d’un incendi. Per això el papa Francesc, en l’homilia del 7 de maig passat, va tornar a dir-nos: “Sense la bellesa, no es pot entendre l’Evangeli”.

En el nostre món, malgrat les ferides del pecat, podem descobrir la llum resplendent del Senyor Ressuscitat que tot ho renova i tot ho recrea. La bellesa de l’amor ens fa solidaris i compassius, per així patir amb els qui pateixen. Per això en aquest dia “Pro orantibus” dedicat a la vida contemplativa, el Senyor ens crida als monjos i a les monges a viure atents als signes dels temps que ens obren un horitzó d’esperança, per compartir-lo amb tots els qui viuen desesperançats o fins i tot, desesperats.

Per això les carmelites descalces de Puçol, Tarragona i Jorba, els cartoixans de Porta Coeli, les clarisses de Pedralbes, Vila-real, Reus i Balaguer, les agustines de Sant Mateu, les benedictines de Sant Daniel, Manacor, Montserrat, Puiggraciós i Sant Pere de les Puel·les, les dominiques d’Esplugues de Llobregat, Xàtiva i Manresa, les cartoixanes de Benifaçà, els monjos de Poblet, Solius i Montserrat, les cistercenques de Vallbona i Valldonzella, les caputxines de Manresa i València, són, enmig del món d’avui, testimonis de gratuïtat, de consol, d’esperança i de joia.