Han estat diverses persones d’Església (de missa, que diríem), algunes d’elles capellans, que m’han dit que s’està cuinant des de fa mesos el nomenament del nou arquebisbe de Barcelona, en substitució al pastor que serveix aquella diòcesi, el cardenal Joan Josep Omella i que el nom triat ja és “segur”. I per això el nomenament, que ja està a punt d’eixir del forn, es donarà a conèixer aviat, tenint en compte que l’actual arquebisbe de Barcelona complirà 80 anys el pròxim mes d’abril. És veritat que el papa Lleó XIV té previst (en principi), per al juny, un viatge a Barcelona i que això podria “congelar” o retardar per uns mesos el nomenament del nou arquebisbe. Però que el nom (segons m’han dit), ja està més que decidit.
Aquestes veus d’Església (no sé com coneixen els entrellats, les filtracions i els secrets vaticans pel que fa als nomenaments de bisbes), totes elles m’han parlat de l’arquebisbe Enrique Benavent, de València, com a nou pastor de la diòcesi de Barcelona.
És veritat que mai (i ara tampoc), no m’he fiat massa d’elucubracions, travesses, apostes o suposicions. Ni tan sols pel que fa a les enquestes que fan els partits polítics. I per això no acabe de fiar-me del “possible candidat” i del nomenament de l’arquebisbe Enrique per a la seu de Sant Pacià. Més encara, quan l’actual arquebisbe Benavent només fa tres anys i escaig que es troba al capdavant de la diòcesi de València. Però tot podria ser.
El papa Francesc sempre ens recordava la mala impressió que tenia dels bisbes i dels cardenals caracteritzats pel “carrerisme”. Per voler pujar, per voler enfilar-se. I per això el papa Bergoglio, amb el seu sentit de l’humor, tan característic, deia que a l’Església, els qui vulguen pujar amunt, els qui es vulguen enfilar, escalar o ascendir, que se’n vagen a l’Everest. Allí podran fer escalada. No crec que l’arquebisbe Enrique siga un home a qui li agrade enfilar-se ni pujar més amunt.
Sempre he pensat que els bisbes, com a servidors de l’Església diocesana que tenen confiada (i encara que hi ha algunes raons que justifiquen els canvis o els cesses d’alguns pastors), no haurien de canviar de seu, com el qui canvia de sabates o de camisa. Quan els bisbes, a l’ordenació episcopal, reben l’anell, sempre m’ha agradat pensar (i creure), que aquest anell és signe de la fidelitat del pastor amb el seu ramat. De la fidelitat i de la unió del bisbe amb el poble que tenen confiat. I per això no m’agraden els “balls” dels bisbes canviant de diòcesi. Per això mai no he entès que hi haja diòcesis de pas, que només serveixen per pujar i ascendir. Diòcesis menudes (en nombre d’habitants), que els bisbes deixen, per passar a una de més gran, pel que fa a la població.
En els últims 80 anys, a la diòcesi de València només l’arquebisbe Osoro (2009-2014) deixà aquest bisbat per passar a Madrid, ja que els arquebisbes Marcelino Olaechea (1946-1966), José M. García Lahiguera (1969-1978), Miguel Roca (1978-1992), Agustín García Gasco (1992-2009) i Antonio Cañizarez (2014-2022), tots ells passaren a emèrits de València.
A Sogorb-Castelló, després que el bisbe Josep Pont i Gol (1951-1970) passarà a Tarragona i que el bisbe Juan Antonio Reig (1996-2005) deixara també Sogorb-Castelló, (per anar-se’n a Cartagena-Múrcia i després a Alcalà d’Henares), el bisbe Josep M. Cases (1972-1996), acabà el seu ministeri en aquest bisbat. I actualment, sembla (pel poc temps que li queda fins als 75 anys), que el bisbe Casimiro López bisbe d’aquesta diòcesi des del 2006, acabarà ací el seu ministeri episcopal.
Pel que fa a la diòcesi d’Oriola-Alacant (llevat del bisbe Francisco Álvarez (1989-1995) que anà a Toledo), tots els altres bisbes han passat a emèrits sense canviar de diòcesi: Pablo Barrachina (1954-1989), Victorio Oliver (1996-2006), Rafael Palmero (2006-2012) i Jesús Murgui (2012-2022). En l’actualitat hi ha el bisbe José Ignacio Munilla.
A Mallorca, també han passat a emèrits els darrers pastors, llevat dels bisbes Jesús Murgui (2003-2021) que passà a Oriola-Alacant i Javier Salinas (2012-2016) que passà a ser auxiliar de València.
Però sobretot, Menorca i Eivissa han estat diòcesis de pas cap a Lleida, Solsona, Sant Feliu o altres bisbats, amb els bisbes Miquel Moncadas i Antoni Deig, a Solsona, Francesc Ciuraneta, Joan Piris i Salvador Jiménez a Lleida i Francesc Conesa a Solsona, pel que fa al seu pas per Menorca. I Eivissa, per la seva part, ha “exportat” bisbes a altres diòcesis, com Teodor Úbeda, José Gea, Manuel Ureña, Javier Salinas, Agustí Cortés i Vicente Juan, sense que cap d’ells haja estat emèrit d’aquest bisbat illenc.
També Tortosa, dissortadament, ha estat diòcesi de pas, amb els bisbes Ricard M. Carles (1969-1990) que passà a Barcelona, Lluís Martínez Sistach (1991-1997) que passà a la Seu Primada de Tarragona, Javier Salinas (1997-2013) que passà a Mallorca i després a València com a auxiliar i finalment Enric Benavent (2013-2022) que anà a València. Actualment com a pastor de la diòcesi de Tortosa hi ha el bisbe Sergi Gordo.
En altres diòcesis, com Girona, Terrassa o Solsona, també hi ha hagut canvis de bisbes, com Vicent Enrique i Tarancon, (que passà de Solsona a Oviedo), Narcís Jubany (d’auxiliar de Barcelona a Girona i posteriorment a Barcelona) o Josep Àngel Saiz, de Terrassa (abans auxiliar a Barcelona) a Sevilla.
Els monjos apreciem i valorem l’estabilitat al monestir, com expressa Sant Benet a la seua Regla, com a mostra de l’arrelament a la comunitat i a la terra que ens acull. I m’agradaria que també els bisbes manifestaren la seua estabilitat i la seua fidelitat al poble que serveixen i a la comunitat diocesana que el papa els ha confiat.
Algú em dirà (i tindrà raó), que els bisbes, per obediència al papa, estan oberts als canvis de diòcesi que se’ls demana des del Vaticà. Però al mateix temps, la Santa Seu hauria de remarcar la importància de la fidelitat del bisbe a la seua diòcesi. A no canviar de bisbat. I a oblidar-nos de la idea que hi ha bisbats de primera, de segona i de regional preferent.
Que jo sàpiga, només el bisbe de Roma no canvia mai de diòcesi i quan abdica (com el cas del papa Benet XVI), esdevé bisbe emèrit de Roma. També, des de fa més de cent anys, els bisbes de la Seu d’Urgell, des de monsenyor Joan Guitart (1920-1940), mai no han canviat de diòcesi. Sí que és veritat que dos bisbes valencians, Joan Benlloch, passà del bisbat pirinenc a Burgos i l’altre, Joan Josep Laguarda, d’Urgell a Jaén i a posteriorment a Barcelona. També la diòcesi de Vic, almenys dels del bisbe Perelló, ha tingut bisbes emèrits, com Ramon Masnou o Josep M. Guix. Un cas particular va ser el bisbe Torras i Bages, que refusà anar-se’n a Burgos per no allunyar-se de Catalunya.
És molt possible que aquests rumors sobre el trasllat de l’arquebisbe Enrique a la diòcesi de Barcelona, només siguen fum de traca i res més. Però molts cristians valencians sentiríem (i ens doldria molt), que el nou pastor de la seu de Sant Pacià fora l’arquebisbe Enrique, el primer bisbe en la història de la diòcesi valenciana que està fent alguna cosa (encara que molts desitjaríem que en fera més), per normalitzar la nostra llengua a la litúrgia.
Tant de bo que els rumors sobre aquest trasllat siguen només rumors i res més, i puguem tindre l’arquebisbe Enrique molts més anys entre nosaltres, a la diòcesi de València, fins que esdevinga arquebisbe emèrit.
Grups
