Ara sí, cap al Missal valencià

Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians (i amics) Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV l’11 de gener de 2010 (ahir va fer tretze anys!), un text on aquests preveres expressaven la seva esperança de veure publicat aviat el Missal valencià. I d’aquell article, cal recordar-ho, ja han passat tretze anys. I mentre els cristians de Catalunya ja tenen la tercera edició del Missal Romà en català, els cristians del País Valencià encara no tenim, ni presentat ni aprovat el Missal valencià.

Avui és bo recordar aquell article d’Alapont i de Monzon, perquè el nou arquebisbe canviï l’actitud de l’Església Valenciana amb relació a la nostra llengua.

En el seu text Alapont i Monzon es congratulaven per l’aleshores nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seva primera homilia “donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià”, cosa que, deien Monzon i Alapont, havia “fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església”.

En aquell article, Alexandre Alapont i August Monzon ens recordaven “la riquíssima producció religiosa medieval” que tenim els valencians, fins a la publicació del “Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes” i que, per cert, mai no ha estat derogat. És veritat que aquest text “es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents”, davant el silenci còmplice i covard dels bisbes valencians, que, mai no van defensar un text que, paradoxalment, tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.

Alapont i Monzon (i cal que insistim en això encara), ens recordaven en el seu article, el “Dictamen del Consell Valencià de Cultura, de 1998”, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia (i encara té), la“competència exclusiva per a establir la normativa del valencià” (davant entitats secessionistes en relació amb la nostra llengua), “la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia)”. També l’Església valenciana, rebel fins ara a acceptar la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar.

En el mateix article, aquests dos preveres ens recordaven també que, mentre que la Santa Seu publicava “la tercera edició del Missal Romà”, havia arribat l’hora (recordi que l’article és de 2010), “de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu”, i que encara, el 2023, no tenim.

I perquè ho tinguin present els dos bisbes de València que encara són vius (Osoro i Cañizares), el “2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, va fer arribar als bisbes la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per deu vots a favor i una abstenció, amb vista a la seva revisió i tramitació canònica”.

Aprofitant la bona (però falsa) predisposició de l’arquebisbe Carlos Osoro, segons reconeixien en el seu article Alapont i Monzon, el juliol de 2009, un grup de preveres demanaren a l’arquebisbe que encetés el procés per tindre el Missal valencià, per tal que els cristians valencians poguérem “participar en la litúrgia emprant la llengua pròpia del nostre poble (article 6 de l’Estatut)”.

L’article de Monzon i Alapont també recordava als bisbes valencians, que “els cristians valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel Concili Vaticà II”. I per això l’article recordava que “el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20000 catòlics sobre una població de 120000 habitants, compta amb els seus propis textos”, traduïts, per cert, per mossèn Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica.

Aquest article acabava recordant-nos que en la festa de la Puríssima de 2009, “l’arquebisbe Carlos Osoro es declarà favorable a iniciar el procés, demanat l’edició dels textos en valencià”, cosa que no va fer. I és que, com deien també els amics Alapont i Monzon, calia acabar ja d’una vegada “amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió com la que encara es donen entre nosaltres”.

I l’article de 2010 de Monzon i Alapont, adreçant-se al bisbe Carlos Osoro (que no va afavorir ni normalitzar el valencià a la litúrgia, malgrat el que havia dit), acabava animant-lo a tramitar el Missal valencià amb aquestes paraules: “Avant, senyor arquebisbe”.

També jo avui, adreçant-me al nou arquebisbe de València, Enric Benavent, li dic: “Avant, senyor arquebisbe”. Avant. Sigues valent i no deixi que frenen o anul·len amb maniobres fosques i secessionistes (en relació amb la nostra llengua), l’esperança que tants i tants valencians tenim posada en tu, perquè puguem celebrar la nostra fe en valencià. Avant arquebisbe Enric, avant! Som molts els qui estem al teu costat per tal que l’Església valenciana rectifiqui la seva política i deixi, com ha fet fins ara, de perpetrar el genocidi lingüístic comès pels bisbes valencians en els darrers segles, en l’intent d’acabar amb la nostra llengua.

Segur que tu, arquebisbe Benavent trobaràs reticències i oposició per part d’alguns capellans (i potser també d’algun bisbe) que, en compte de recolzar-te, es posaran contra tu. Amb tot, arquebisbe Enric, som molts els valencians que et farem costat perquè, amb la valentia dels profetes, puguis tirar endavant el Missal valencià i la necessària inculturació de la nostra Església en la nostra llengua i en la nostra cultura No et desanimis, bisbe Enric, ni et descoratges davant les dificultats que hauràs d’afrontar.

A l’audiència del dimecres 26 d’octubre passat, el papa donava unes claus per esdevenir un bon pastor. El papa deia que “és important mantenir el contacte amb el poble de Déu, amb el poble fidel de Déu, perquè ací hi ha la unció del poble de Déu: les ovelles”. I el papa deia encara: “Si rebutges les ovelles seràs un bon teòric, un bon teòleg, un bon filòsof, un molt bon curial, però has perdut la capacitat d’olorar les ovelles”.

Escolta i parla, bisbe Enric, la llengua del ramat que el papa t’ha confiat. Sigues sempre pare sol·lícit i pastor amatent per a tots els qui t’hem esperat amb goig i esperança. Tens la força de l’Esperit i l’amor del Senyor Ressuscitat i també l’afecte i l’estimació de tots els qui preguem per tu. Ens tindràs al teu costat i t’ajudarem a fer de l’Església valenciana, una Església samaritana, sol·lícita pels més desvalguts i desemparats. Una Església inculturada i encarnada en el nostre poble. Una Església oberta als signes del temps, que amb senzillesa i alegria, anunciï la Bona Nova del Regne.