Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge que ve, 26 de desembre, farà 25 anys de la mort del cardenal Narcís Jubany. Nascut a Santa Coloma de Farners el 12 d’agost de 1913 al si d’una família humil, Narcís Jubany i Arnau va estudiar al seminari de Barcelona. Ordenat prevere el 30 de juliol de 1939 i destinat de vicari a Piera, aviat fou enviat a ampliar estudis a la Universitat de Comillas, on obtingué el doctorat en Dret Canònic. Posteriorment a la Universitat Gregoriana de Roma, es doctorà en Teologia. Va ser professor de Dret Canònic al Seminari de Barcelona, viceconsiliari dels Joves d’Acció Catòlica i consiliari de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes.

Canonge de la catedral de Barcelona, el 24 de novembre de 1955 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona (amb l’arquebisbe Modrego) i el 1964 bisbe de Girona, on va desplegar una gran activitat, sobretot en la renovació pastoral i litúrgica. Va participar activament en el Concili Vaticà II, amb algunes intervencions seves que van ser decisives en el grup dels pares conciliars progressistes i va tindre problemes amb les autoritats franquistes, sobretot per les seves paraules en català, a la festa de Corpus de 1969. 

El desembre de 1971 (ara ha fet 50 anys), Narcís Jubany, fins aquell moment bisbe de Girona, fou nomenat arquebisbe de Barcelona, per substituir D. Marcelo González, després de la campanya “Volem bisbes catalans” i va ser creat cardenal pel papa Pau VI el 5 de març de 1973. El 23 de març de 1990 se li va acceptar la dimissió de la seu barcelonina, que va passar a ocupar el bisbe de Tortosa Ricard Mª Carles. 

Els seus contactes amb bisbes d’altres països, li van donar una visió oberta i ecumènica de l’Església i amb Tarancon, va tindre un paper clau durant la Transició. El cardenal Jubany, de línia clarament montiniana, va participar en la redacció del document de l’episcopat català, “Arrels cristianes de Catalunya”, de 1985. Una de les obres més destacades de Jubany,  va ser la creació a Barcelona de la Universitat Ramon Llull.

Bisbe plenament conciliar, Jubany afirmava que “l’allunyament de l’Església en relació amb el franquisme, va ser possible gràcies al Vaticà II” i per això, durant les sessions del Concili, el bisbe Jubany va apostar clarament per l’aggiornamento. En una intervenció seva a l’aula conciliar el 15 d’octubre de 1963, el bisbe Narcís defensà en nom de dotze bisbes espanyols la col·legialitat episcopal de l’Església: “L’estructura jeràrquica és primacial i col·legial alhora, des del punt de vista teològic i jurídic”. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyols, profundament franquista. Anys més tard, el cardenal Jubany recordava que en eixir de l’aula conciliar, “els nostres germans en l’episcopat s’esforçaven en saber quins eren aquells bisbes traïdors”.   

Home entranyable, molt intel·ligent i dialogant amb totes les sensibilitats de l’arquebisbat de Barcelona, el cardenal Jubany, un home brillant, tenia una notable formació jurídica (com a bon canonista) però revestida d’una gran humanitat. Per això es queixava del fet que “el Dret Canònic alguna vegada ha fet mal a la gent”.

El cardenal Jubany va patir, pel fet que tenia un ideal d’una Església més democràtica i més sensible als problemes de la societat. Recolzà els capellans obrers dels suburbis i fins i tot pagà algunes multes que els imposava el franquisme.

La seva saviesa i la seva prudència van deixar una forta empremta en l’Església de Barcelona. A més sabia confiar en els altres, fins al punt que deia: “Jo no sé de tot”. 

Home de diàleg, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la pau, el cardenal Jubany s’afegia a la petició d’una amnistia “un desig que jo comparteixo”. 

El canonge Josep Mª Martí Bonet recordava que el cardenal Jubany i ell mateix, es reunien cada mes amb el cardenal Tarancon i el P. Martín Patino (en un lloc discret) per perfilar línies d’actuació conjuntes. 

Com ha dit el canonge Martí Bonet, el cardenal Jubany “sabia mirar als ulls” i “amb una actitud sinodal, col·laborava i confiava amb capellans, religiosos i laics”. 

En els seus18 anys com a arquebisbe de Barcelona, va recuperar el ministeri del diaconat permanent (restablert i renovat pel Vaticà II) i va convocar el 1981 l’Assemblea Diocesana, per dialogar entre les diverses maneres de pensar, sobre la problemàtica de l’Església. També va propiciar un diàleg entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Així en l’Eucaristia de la festa de la Mercè de 1982, el cardenal Jubany demana al president Pujol i a l’alcalde Maragall, “un llenguatge noble i sense ultratges”, i el 1989 exhortava a “una bona intel·ligència entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona”. 

El cardenal Narcís Jubany va morir el 26 de desembre de 1996, diumenge que ve farà 25 anys, després d’haver viscut els últims anys de la seva vida, d’una manera senzilla, a la residència dels germans Camils de la ciutat Comtal. 

Va ser mossèn Josep Mª Aragonès, en l’Eucaristia de l’enterrament del cardenal Jubany, qui el definí com un home que sobresortia “per la senzillesa, l’austeritat i el seu caràcter pacificador”. 

Sol·lícit per Montserrat, que “sempre ha sabut estimar Catalunya i els catalans”, el cardenal Jubany pujava cada any el 27 d’abril, per presidir la missa conventual, el dia de la Mare de Déu de Montserrat.

L’1 d’abril de 1989, el cardenal Jubany presidí la benedicció abacial del P. abat de Montserrat, Sebastià Bardolet. Aquell dia el cardenal Jubany deia: “Recordeu que sou abat, no solament d’un monestir il·lustre per la seva història i pel seu guiatge espiritual, cultural i litúrgic, que de segles ha exercit, sinó també, d’aquest monestir, que és custodi de la imatge entranyable de la Mare de Déu de Montserrat. Ella és el cor i l’ànima de Catalunya i celestial patrona de les diòcesis catalanes”.