Llegint l’evangeli de la Transfiguració pensava si la Transfiguració no és una revelació de la incomprensible vulnerabilitat de Jesús, el fill de Déu. La Transfiguració és la segona gran manifestació de Jesús, després de la que tingué lloc durant el seu baptisme al Jordà. Allí, quan surt de l’aigua, diu el text de Mateu, Jesús sent una veu que diu: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Al relat de la Transfiguració es torna a sentir una veu, i aquest cop la senten també els tres deixebles que Jesús ha pres amb ell. La veu diu: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. I afegeix: escolteu-lo.
Sovint quan parlem d’epifanies, manifestacions de Déu, com les del baptisme o la transfiguració de Jesús, les imaginem i representem amb grans manifestacions de poder i majestat. Déu revela la seva magnificiència i la seva glòria amb manifestacions extraordinàries de força i potència, amb esclats de so i llum.
El text diu que van pujar a la muntanya i Jesús es transfigurà; la cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits, blancs com la llum. Certament atributs que descriuen la divinitat de Jesús. Jesús mostra als tres deixebles allò més essencial en ell, més enllà de la seva forma o aparença, els comparteix la seva veritat més fonda, el seu ésser, la seva divinitat.
En els versos precedents, Jesús acaba d’anunciar la seva mort i resurrecció i acaba de dir Satanàs a Pere perquè no veu les coses com Déu sinó com els homes quan vol estalviar-li el patiment. Torna a parlar del patiment just després de la Transfiguració.
Tot i la nostra tendència a assimilar divinitat amb força i poder, Jesús no para de dir-nos el contrari des del seu naixement en un pessebre a Betlem fins a la seva mort en creu a Getsemaní. És veritat que Jesús fa miracles, però també que defuig que el reconeguin per això. Quan es vol revelar, quan es vol mostrar, es posa de genolls en el lloc del servent i renta els peus dels seus deixebles que no entenen res.
La divinitat de Jesús no aplasta, no és una força que guanya batalles i sotmet persones. Si necessitem imaginar-nos un Déu màgic que ens defensi i solucioni problemes, Jesús ens parla d’un Déu que és amor, un amor desarmat i desarmant com va dir el papa Lleó XIV. Si pensem en la Transfiguració com una exhibició de força i poder, l’autorevelació de Jesus té a veure més amb el seu amor incodicional i per tant vulnerable, amb una veritat, una bellesa, una bondat, difícils d’aguantar per les nostres persones porugues necessitades de seguretats.
La divinitat de Jesús no s’imposa, ens demana que despertem, que deixem anar la por i ressuscitem diu el text en grec. Que ressuscitem a la divinitat de Jesús que és amor.
Escolteu-lo, diu, perquè no crida, perquè necessita la nostra atenció, perquè el trobarem als nostres peus, als marges, ferit, en el silenci, on no pensàvem trobar-lo, per mostrar-nos la força de la vulnerabilitat del seu amor.
