Vés al contingut

Comencem la darrera setmana de maig amb ganes de prémer l’accelerador del desconfinament per recuperar trobades i activitats enyorades, amb por davant les noves possibilitats de contagi, patint la crua realitat econòmica que afecta a tanta gent i sofrint el dolor de les pèrdues i de tot el que hem viscut aquests darrers mesos. I enmig de tot això, amb el mes de maig acabem també el tradicional mes dedicat a Maria, la Mare de Déu.

Sembla que la tradició del mes de Maria podria tenir els seus orígens remots en el mes de maig que Grècia dedicava a Artemisa, la deessa de la fecunditat. O en el mes de maig que l’antiga Roma dedicava a Flora, la deessa de les flors i els jardins.

En el cristianisme, la devoció dels trenta dies de Maria va començar a l’època medieval, però no va ser fins el segle XVIII que aquests trenta dies es van començar a celebrar, en el nostre hemisferi nord, el mes de maig coincidint amb l’esplendor de la primavera.

Aquesta relació entre Maria i les deesses gregues i romanes m’ha fet pensar en punts de semblança i de diferència entre les tres. Les tres ens parlen de naixement i de nova vida. Artemisa, que era verge, era invocada com a comadrona i Flora era invocada com a símbol de l’eterna regeneració de la vegetació, el retorn de la primavera, la vida, que reneix després de l’hivern on tot sembla dormir o morir. Maria, pel seu compte, també es troba a l’origen d’una vida nova. Maria és mare de Jesús, fill que no és només el seu fill, sinó també el fill de Déu i alhora principi de la nova humanitat.

Hi ha, però, diferències importants. Les deesses eren criatures que pertanyien a l’Olimp, un món a part, al qual els humans no hi tenien accés. Els humans, l’únic que podien fer era procurar tenir els déus contents i quan ho necessitaven, demanar-los oracles i favors. Maria, en canvi, ella no té res a veure amb l’Olimp. Ella és una noia de Natzaret, un poble qualsevol de Galilea. I, per tant, tal com deia ja Sant Agustí, és un membre de l’església. O sigui, una de nosaltres.

Si Maria és una de nosaltres, és possible preguntar-se si el que es diu de Maria es pot dir també de nosaltres. Una mística italiana estimada, Angela Volpini, diu que hi va haver una persona en tota la història que es va creure el que Déu diu des de sempre a tota la humanitat: que “és bona i bona de debò”, tal com ho trobem al Gènesi. Aquesta persona va ser Maria. Maria va creure que era “bona i bona de debò” (per això, diu Volpini, l’anomenem Immaculada) i, creient-ho, va actuar en conseqüència. I va donar a llum a Déu a la terra.

Si és una de nosaltres, el que Maria ens diu és que nosaltres també podem, com ella, creure en la nostra pròpia bondat original, acollir l’amor de Déu per cadascuna de nosaltres i actuar en conseqüència. I fent això, en aquesta situació especialment complicada que estem vivint, en la senzillesa de les nostres decisions i dels nostres actes, grans o petits, podem nosaltres també donar vida a la nova humanitat i a encarnar Déu avui en el nostre món.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.