Comencem una nova Quaresma i la litúrgia ens proposa la lectura de les temptacions de Jesús al desert, on diu que passà quaranta dies, com els quaranta dies de la Quaresma. Qui llegeix la Bíblia en sentir els 40 dies al desert de seguida pensa amb els 40, en aquest cas anys, que el poble d’Israel també passa al desert. I això fa pensar a qui llegeix que hi ha d’haver algun lligam entre les dues històries. Si la història de l’Èxode és una història d’alliberament, aquest text de Mateu, posterior, segurament també ho serà.
En el cas del text de Mateu, Jesús va al desert empès per l’Esperit. Als versets anteriors Mateu explica que Jesús és batejat i que acaba de sentir una veu del cel que diu: "aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut". Just després d’aquesta frase, Mateu diu que l’Esperit ara condueix Jesús al desert. És Déu també a l’Èxode que convida Moisès a travessar el desert mogut per una promesa, l’alliberament de l’esclavatge i la terra promesa. La promesa a Jesús seria en aquest cas, "aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut". I el desert, una altra vegada, és imatge del temps i l’espai per a obrir-nos, sols, en companyia de Déu, a qui som en realitat, per a transformar-nos en qui realment som.
el desert és imatge del temps i l’espai per a obrir-nos, sols, en companyia de Déu, a qui som en realitat
Si el poble d’Israel amb el temps desconfia, dubta, construeix ídols que li donin més garanties que el Déu de la promesa, Jesús ens ensenya una altra possibilitat. Jesús ens diu que es pot confiar en la promesa perquè ja és realitat. Jesús parla d’una bona notícia. Una bona notícia que sovint és contradictòria amb la realitat, no s’adiu amb el que veiem. I tot essent així, és més veritat que el que veiem i és capaç de transformar la realitat que veiem.
Llavors, davant la temptació provocada per la por que ens falti el més necessari, el més bàsic com és el pa, que no en tinguem prou per viure, davant la idea d’escassetat, que no n’hi ha prou per viure tots, Jesús ens ensenya a creure en una bona notícia. Soc fill/a estimada de Déu, un Déu d’abundància, un Déu que és infinit, il·limitat, i jo, nosaltres com a filles, tothom, participem d’aquesta abundància.
Llavors, davant la temptació d’haver de demostrar cada vegada més, de superar-nos constantment, d’aconseguir proeses úniques, sobrepassar límits per demostrar el propi valor i aconseguir el reconeixement que crec que necessito, davant la creença que tinc regles pròpies, excepcionals, de manera que fins Déu s’ha de posar al meu servei; Jesús ens ensenya a confiar en la bona notícia. Soc fill/a estimada de Déu, ho soc abans de fer res per a merèixer-ho. Com tothom. No cal que sigui la més, el centre, el centre és Déu i això ens descansa.
Llavors, davant la temptació de voler controlar, de dominar els altres, tot i tothom si pot ser, sigui amb la violència, o amb la seducció, sigui manant, sigui servint exageradament, sigui criticant sigui afalagant, Jesús ens ensenya a confiar en la bona notícia. Sóc fill/a estimada de Déu, sense que calgui fer res, com també ho són els meus germanes i germans, tots bojament estimats com estima Déu i aprenents d’estimar com estima el nostre, l’únic Déu.
I així, ens diu Mateu, el dimoni es retirà i els àngels servien Jesús, símbol de la pau universal, imatge utòpica del veritable alliberament. I segueix el text, amb l’ajuda de Marc, que Jesús comença la seva predicació pública dient: el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos. I creieu en la bona notícia.
