Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui celebrem la resurrecció de Jesús. Jesús viu. Jesús que va morir a la creu, ha ressuscitat. I que ha ressuscitat vol dir que el que deia s’ha confirmat i que la vida de veritat no acaba amb la mort. I vivint aquesta veritat, Jesús té pressa a dir-ho a les seves estimades, les dones que van estar amb ell fins al final i als seus estimats, els deixebles que encara no entenen res...

Em sobta que a l’evangeli d’avui, evangeli de resurrecció, digui dues vegades “no tingueu por”. Ho diu l’àngel primer i després Jesús.

La por l’associem a perill, a alguna cosa dolenta, ara la por a contagiar, a contagiar-nos, la por que la malaltia es compliqui, o que això no acabi mai. Però els relats evangèlics ens mostren que la reacció quan Déu s’apropa també és de por. Té por Zacaries quan veu l’àngel que se li apareix per anunciar-li que tindrà un fill, s’espanta Maria en sentir les paraules de l’àngel Gabriel, s’espanten els deixebles quan veuen Jesús caminant sobre l’aigua i calma la tempesta i a la transfiguració. I ara, en veure l’àngel i quan Jesús ressuscitat s’apropa, les dones i  també després els deixebles, s’espanten. La proximitat de Déu espanta. I si la resurrecció és la confirmació que Déu està sostenint la vida, l’amor i la llibertat de Jesús, la plenitud de la humanitat que ell ja viu i que ni la mort ha pogut destruir, no serà que ens espanta que sigui veritat, que es faci realitat el que més volem, el que més desitgem?  no serà que ens espanta que la confirmació que Déu fa de Jesús i la seva vida d’amor i llibertat sigui també la confirmació que Déu fa de mi, la confirmació i el meu desig d’amor i llibertat? No serà que ens espanta que ens puguem refiar de qui som en realitat, que ens puguem refiar de la nostra bondat més profunda i del que més desitgem? no serà que ens espanta la confirmació que això és possible?

Si això fos així, llavors depèn de mi viure-ho. Si això fos veritat, llavors depèn de mi dir que si a qui sóc i a qui puc ser, perquè Déu em sosté. Si això fos veritat, llavors, com per les dones i pels deixebles, llavors, tot seria diferent, tot seria nou.  I la por esdevindria amor i la mediocritat, parresia, el món una nova creació i les portes rere les quals ens amaguem s’obririen de bat a bat en la més gran bogeria de vida.  

I el missatge és clar, aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea. El ressuscitat ens precedeix a Galilea, a la nostra Galilea, que és la nostra comunitat, la nostra família, aquesta Galilea avui confinada, espantada, malalta i cansada. La vida nova no pot néixer en un altre lloc, no és una escapatòria. No és en un altre temps, quan tot això acabi en un demà imaginari, sinó ja, avui. La vida nova de la resurrecció neix en aquest ara i en aquest aquí, ple de dolor i dificultats, en cada gest concret d’amor, de llibertat creador de nova vida i de la nova humanitat que és el somni de Déu.