Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui he començat a resar el Pare nostre a poc a poc. I dic començat perquè no he acabat...
Pare nostre que esteu en el cel. 
Pare nostre que estàs en el somriure de l’Oliver, un amic amb síndrome de Down, feliç aprenent a anar en bicicleta pel pis aquests dies. Que estàs en els brots nous d’aquesta primavera que ignora la pandèmia. I en els moments que ens recordem i preguem els uns pels altres. Que estàs en la trucada de la doctora del CAP a la Conxita per dir-li que recorda amb tendresa els seus pares que han mort. I així va trucant els familiars dels pacients que sap que han mort aquests dies. I que estàs en la força mateixa que la Conxita troba per tornar a començar cada matí.

Sigui santificat el vostre nom, 
sigui recordada la teva presència amorosa, que fem lloc en nosaltres al teu amor sense límits, que no t’oblidem, Amor que ens estimes a cadascuna a través de tants i tants petits i grans gestos i detalls al llarg del dia.

Vingui a nosaltres el vostre regne, 
la teva manera d’estimar, la teva llibertat alliberadora, aquell somni teu que voldries que visquéssim respectant-nos els uns als altres, ajudant-nos mútuament, col.laborant amb creativitat, recolzant la ciència i les arts, tenint cura dels més febles.

Faci’s la vostra voluntat ací a la terra com es fa en el cel.
Si, Déu meu, que l’amor faci fora les pors, que les cuirasses tremolin davant la confiança d’un infant, que la teva bondat acaroni els cors de les persones que estimo i de les que no conec, que la Vida esclati en la feblesa dels intents de fer el bé, que la tendresa acompanyi el patiment i la intel·ligència ajudi a viure aquesta situació amb el menys mal possible.

Avui, faci’s, si, a la teva manera Senyor, i juntes i junts ens en sortirem!