Retrotopia o futur

L'últim llibre de Zygmunt Bauman, publicat pòstumament, hauria de ser de lectura no sé si obligatòria però gairebé. El sociòleg d'origen polonès, que (no sé si a desgrat seu) va formular el famós terme "líquid" per referir-se a la característica dominant de les relacions humanes contemporànies, després de la pèrdua dels referents de la modernitat, ens regala un altre neologisme amb què titula el llibre: Retrotopia (Arcàdia, Barcelona, 2017). És a dir, l'adopció, per part de les ideologies dominants, sobretot a Europa, de perspectives utòpiques basades en la nostàlgia d'un (real o no) passat idealitzat, en contra del futur utòpic, fracassat (p. 14).

L'autor aplega la seva reflexió en quatre capítols, una introducció i un epíleg. A la introducció ens situa en el marc teòric i ens adverteix del seu propòsit: "desentrallar i descriure alguna de les tendències més destacades (...) en aquesta etapa incipient de la 'retrotopia' (...). En particular, la rehabilitació del model tribal de societat, el retorn al concepte d'un jo primordial i impol·lut, predeterminat per factors no culturals o immunes a la cultura i, en conjunt, l'abandonament de l'opinió en voga avui dia (...) de les característiques essencials i pressumptament no negociables i sine qua non de l''ordre civilitzat'" (p. 19). I em sembla que ho aconsegueix.

Els quatre capítols es despleguen sota la pregunta d'un "Retorn a Hobbes?" (p. 25) que ja diu molt, sobre el desdibuixament actual del poder, i sobre quatre afirmacions dels nous retorns que successivament titula. En primer lloc, a les tribus (p. 71), sobre els nacionalismes i altres identitarismes. En segon lloc, la desigualtat (p. 117), on destaca la seva aposta per la renda bàsica universal. I, per últim, l'úter (p. 159), on descriu el jo exclusiu de l'actual cultura. La paraula benestar, exemplifica, ha passat de qualificar unes mesures socials estructurals de redistribució de recursos a fer-ho en aspectes relatius a la salut, l'oci o la cuina (p. 173). En l'epíleg ("Mirem cap al futur, per variar", p. 203), cita profusament el Papa Francesc, especialment en aquest discurs davant el Parlament Europeu, publicat a Catalunya Religió (aquí). Un futur conscient tant dels perills contra els quals s'enfronta (retrotòpics) com de les temptacions utòpiques que l'han fet fracassar.

Seria molt llarg d'assenyalar les principals aportacions i reflexions d'aquest assaig, però val la pena, tant per l'acurada definició d'aquests trets ocults, o no tant, que amenacen ja el nostre present social i polític, com per les atinades referències de les que beu. Recomanaria, però, que els catalans almenys ens llegíssim el capítol "retorn a les tribus" amb el qual tindrem algunes claus per llegir el què ens està passant, a les portes d'un alliberament que s'anuncia cada any per la tardor i no acaba d'arribar mai. Un "retorn a 300 anys enrere", com diuen alguns indocumentats, però fidels a la "retrotopia" més propera que tenim a casa.

La tesi de Bauman es podria resumir, amb el precedent del primer capítol, que l'increment del nacionalisme europeu (i potser també altres populismes) es deu precisament a la crisi dels estats, de les sobiranies territorials i de la política que acullen per fer front als conflictes actuals, per als quals són insuficients. "Un cop desposseïda del seu poder per configurar el futur, la política se sol transferir a l'àmbit de la memòria col·lectiva, un àmbit molt més fàcil de manipular i administrar" (p. 86). I, citant Ernest Gellner, afegeix que "el matrimoni de l'estat amb la nació és una contingència històrica, no pas una llei natural, si bé la funció del nacionalisme consisteix en negar el primer i afirmar la segona (p. 88). Em temo que la demanda d'un "estat propi" i les justificacions habituals dels que ho defensen, aquí a casa nostra, no fan més que seguir les tendències centrífugues de la principal amenaça europea. Si més no, s'hi assemblen massa.