Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jo crec que els adversaris de Convergència no han de patir gaire per l'ús electoral de sor Lucía Caram que la coalició ha fet a última hora (una mica com Pujol feia amb els Chunguitos), coincidint amb l'anunci de la germana Teresa Forcades (activa aquests dies a favor de la candidata de Barcelona en Comú) de penjar momentàniament els hàbits per presentar-se a les eleccions. A Jesús també el criticaven per dinar amb fariseus o gastar perfums cars i proposava un regne que era precedit per prostitutes i publicans. Jo, més aviat, si fos de Convergència potser m'ofendria per les odioses comparacions que s'hi poden fer.

Al marge de la curiosa moda de monja mediàtica (de la que en vaig parlar aquí), que ràpidament la política -com altres productes de consum, ha aprofitat- el fet obre un parell d'interrogants, a parer meu. El primer és si és lícit o no que dues religioses (ostensiblement vestides com a tals) participin a la política. I el segon és si és bo. En tots dos casos, avanço, no ho tinc gens clar.

Sobre el primer cas, depèn, esclar. Des del punt de vista del dret eclesiàstic, i de les normes que les respectives congregacions, no en tinc ni idea, tot i que sembla difícil. Des del punt de vista d'un fidel, tot i que a mi m'és completament igual, hi ha dubtes raonables. Des del punt de vista civil, és obvi que el dret de sufragi actiu, així com el d'opinar obertament sobre política, no exclou ni monges ni capellans. Fora dels prejudicis en un país com el nostre, amb una història política tan clericalitzada fins fa no gaire (aquí hi incloc els màrtirs de la guerra civil), a ningú li hauria d'importar que una monja fes propaganda política o s'hi dediqués. La laïcitat també és que això ens sembli possible. I que, en tot cas, tinguem una mica clar on és la ratlla entre la religió i la política, que viuen -fins i tot al cervell- tan a prop, tan "co-implicadament", que diria Lluís Duch.

Sobre si és bo o no, també depèn. Hi ha precedents -i parlo de societats democràtiques- i hi ha de tot, fins i tot a Catalunya. Aquí, crec jo, és on rau el principal problema. Les persones que ens cauen bé, fins i tot si diuen coses generalment assenyades i les practiquen de forma coherent, no necessàriament han de tenir les millors opcions polítiques ni, molt menys, exercir correctament la seva responsabilitat política, si mai fa el cas. La política és tota una altra cosa. Sobretot, la de proposar solucions sensates i concretes a curt, mig i llarg termini, posar-les a l'escrutini públic per avaluar-les (ni religiosament ni moral, sinó política) i decidir, sovint amb costos altíssims a tot nivell i mai entre opcions "bones" o "dolentes" sinó entre les més o menys "convenients". ¿És bo, doncs, o no, que les ciutadanes Caram i Forcades es dediquin a la política? Depèn, doncs, exclusivament del que proposin. Jo me les aprecio i els hi voldria tota la sort del món, però és molt probable que algunes de les seves propostes no les voti ni borratxo de vi de missa.