Díptic de cap d'any

Diumenge 5 de gener

Al principi existia

el qui és la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu. [...]

En ell hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes.

La llum resplendeix en la foscor,

i la foscor no ha pogut ofegar-la. [...]

Era present en el món,

que per ell ha vingut a l'existència,

i el món no l'ha reconegut. [...]

El qui és la Paraula s'ha fet home

i ha habitat entre nosaltres [...].

A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu

i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat.

Jn 1, 1-18 (sencer, aquí)

Als que som una mica capquadrats (parlant finament direm que som “cartesians”) aquest inici de l’Evangeli de Joan que llegirem diumenge és el que ens agrada més. Els que tenim por de perdre’ns en la història dels pessebres, dels angelets i en mil-i-un detalls més, de tant en tant ens va bé que algú ens faci un resum diguem-ne “conceptual”.

La Paraula, diu l’Evangeli, era amb Déu i era Déu. En ell hi havia Vida i la Vida és la Llum dels homes, segueix. “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut” diu més endavant. De manera que “el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”.

Aquest Evangeli, que està molt influït per la visió grega, és a dir, occidental, de la realitat, situa en dos plans diferents “la Paraula” i “nosaltres”, dos plans que es relacionen però que no es toquen. El món de l’ideal i el món del real, diríem. Per exemple, encara avui dividim la gent, sovint, entre “idealistes” i “realistes”, entre “utòpics” i “pragmàtics”. I, sovint, ens queixem que la nostra societat no s’assembla ni un borrall a cap dels models polítics que la volien salvar. Que el món es regeix massa per interessos i no per ideals. Que el nostre matrimoni no acaba de ser tampoc l’ideal romàntic que sovint el justifica. O que els nostres fills no treuen “tot el potencial”. O ens agafen crisis dels quaranta, o dels cinquanta, veient que la nostra vida s’escola sense acabar de fer el que somniàvem, si és que somniàvem. Aquesta tensió “platònica” entre l’ideal i la realitat marca sovint la història d’occident, la història de les nostres vides i potser de les nostres angoixes.

Nadal, ve a dir l’Evangeli, consisteix en fer-ho exactament al revés. Seguint un verb que fa servir Sant Pau a la carta als filipencs, és l’ideal qui es “rebaixa” al real; és el perfecte el que s’adapta a l’imperfecte. Quan diem que Déu ve a nosaltres vol dir això, em temo. Aquesta vida limitada, no massa heroica, aquesta vida, nostra i dels altres, que sovint mirem amb menyspreu, és la que fa possible Déu al món. No la ideal.

En fi, no sé si ens adonem prou d’aquest escàndol. M’imagino que no, perquè sovint, també molts cristians, volem fer la vida al revés: volem tocar l’èxit, el país perfecte, la família envejable, aspirem a una moral ben neta i a tenir raó. És a dir, a no ser humans. Però “el tabernacle” de Déu trepitja el nostre fang, com si diguéssim. I com que amb la Paraula, amb les paraules (per més maques que siguin), no hem entès res, “no l’hem reconegut”, ell és entre nosaltres. Com nosaltres. Com el pitjor de nosaltres.

Diumenge 12 de gener

Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell.

Però Joan s'hi oposava, dient:

--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!

Jesús li respongué:

--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.

Aleshores Joan el deixà fer.

Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell.

I una veu digué des del cel:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.

Mt 3, 13-17

Si diumenge passat, encara prop de Nadal, vèiem que el camí de Déu és el d’assumir la condició humana, una mica en contra de tots aquells que culpen de tots els mals precisament a la condició humana, aquesta setmana llegirem el bateig de Jesús al Jordà, que servirà per instituir aquest sagrament després de la seva mort, com podem llegir a la lectura dels Fets dels Apòstols del mateix diumenge, com a base de les primeres comunitats cristianes.

El bateig, doncs. té aquí tres característiques, que van entrellaçades. La primera, la del canvi de vida. Per exemple, si dèiem que lo normal és atribuir a la condició humana tots els mals del món i Déu s’ha fet home, per veure-ho “a la manera de Déu” hem de canviar, hem de sortir de la inèrcia. I això no és gens fàcil.

La segona característica és la relació entre aquest canvi de vida, el canvi de visió, i l’Esperit. De manera que no només adoptem una visió diferent de la nostra vida i la dels altres sinó que, en fer-ho, fem present Déu a través nostre. De fet, sense aquesta intervenció, Déu no és res (viu “retirat sabàticament”, deduïm del Gènesi).

I la tercera característica és la de la vida comunitària. Si canviem per dins, si en fer-ho Déu actua, aleshores això s’ha de veure en la comunitat en la qual vivim. No és com una aspirina o una meditació “per sentir-nos bé”

I com s’ha de veure? La primera lectura és un bellíssim fragment d’Isaïas que, resumint, ve a dir dues coses: amb humilitat (“no crida ni alça la veu, (...) no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”...) i amb la determinació per alliberar els homes del seu esclavatge, dels seus destins fatals, que Isaïas descriu com a “presó”, “ceguesa” o “foscor”.

Aquest és el pla dels batejats, doncs. No necessàriament el de “fer cristians”, ni tan sols el “d’anar a missa”, tot i que hem de recordar que tampoc fa cap mal. Però aquest no és el pla de Déu. El Déu d’Isaïas que irromp al bateig de Jesús enviant l’Esperit i assenyalant-lo com a Fill, i ara potser diré una blasfèmia, estarà més content amb els hospitals que amb els temples (de fet, Jesús dirà que “el temple” som nosaltres), i no sé si amb més metges que sacerdots. I encara ho estarà més si pot atendre tothom i no només “els nostres” (qui diu hospitals diu el país, diu la família o fins i tot les creences), com Sant Pere descriu tan bé a la lectura esmentada dels Fets. Potser nosaltres no construïm hospitals ni temples, però segur que tenim al nostre abast persones desateses o situacions que “clamen justícia”, o podem influir d’una manera o una altra perquè “els cecs hi vegin”.

Per resumir, el bateig és un canvi personal, a través del qual Déu actua, i això s’ha de notar a les comunitats on vivim. El que costa més, sens dubte, és el primer pas. Doncs a veure si en som capaços.

_________________________________

Aquests dos comentaris són les intervencions que faré, respectivament, als programes "Creure avui" que s'emetran avui divendres dia 3 i divendres que ve dia 10, a Mataró Audiovisual Televisió. Il·lustració: Sostre del baptisteri arrià de Ravenna (segle VI).