Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El nen Jesús a la Fundació Miró


 
Fins després de Reis, si passeu per davant de la Fundació Miró de Barcelona, a Montjuïc, podreu veure la instal·lació que, com cada any, el museu encarrega a un artista amb motiu de Nadal. Aquest any s’ha encarregat a Fina Miralles, una reconeguda artista conceptual que ha presentat la peça que porta el suggerent títol “Fina, sembra, que uns altres ja recolliran”. La peça consisteix amb una enorme bala de palla damunt la qual hi ha una figura típica del nen Jesús del pessebre. Dins l’evolució de l’artista, aquesta obra s’insereix en un període, l’actual, en què Miralles utilitza els elements narratius de l’art tradicional, especialment els relatius als cicles naturals. Certament, la festa de Nadal, com recorden els iconoclastes, es basa en antiquíssimes tradicions religioses lligades als cicles de la natura i a les collites; tradicions que, en llenguatge de l’antropologia religiosa, en podríem anomenar “circulars”, una roda perenne melangiosa de l’”etern retorn”. 
 
La bala de palla, circular, a mercè del temps, canviant de color segons la llum, simbolitzant el treball i l’esforç quotidià de tota una collita, compleix bé aquest símbol. 
 
Ara bé, la imatge d’un infant al capdamunt de tot ve a trencar el discurs rodó i determinista de la tradició. Les religions monoteistes, dirien els antropòlegs, introdueixen un discurs linial. Hi ha principi i hi ha final. No és retorn, al que cal apel·lar, sinó a completar mitjançant la pròpia humanitat el viatge de la creació que semblava rodona. No, és helicoidal. Hi ha progrés, malgrat tot. I el progrés passa indefectiblement per l’home, aquesta peça fràgil, indomable, imprecisa i ambígua de l’ordre natural. En realitat, això vol dir “Déu s’ha fet home”, que és el que se celebra per Nadal, com molt bé ha interpretat Miralles. La peça, substituint el lloc d’una coneguda escultura de Miró, ara en préstec, pica l’ullet a l’espectador: “aquesta és la veritable escultura de l’home”, sembla dir. Com desafiant les estàtues, que més aviat tendeixen a “divinitzar” figures humanes enlloc d’humanitzar els déus. Com desafiant l’art, que semblava que havia arribat ja al moment de no dir res o de fer simples focs artificials. No, Nadal és això altre.
 
(* article per a la revista Valors; desembre 2014)
__________________________

La punyetera màgia de Nadal

 

D'un temps ençà la papanateria nadalenca utilitza la paraula "màgia" (o l'adjectiu "màgic") per qualificar aquesta festa. Paradoxalment, a mesura que la societat s'ha tornat més secularitzada, l'ús de la paraula "màgia" per designar determiandes sensacions per a les quals sembla que ens hem quedat sense paraules. És "màgic" l'enamorament o un concert de masses, o una posta de sol. No hi ha manera de deixar d'apel·lar a forces sobrenaturals quan volem explicar les sensacions que ens depassen, que no controlem, que ens remouen, que intuïm remotament com espurnes de la felicitat que, de fet, ja crèiem impossible. ¿Com és que Nadal, que ja té relat per explicar aquesta i altres coses, el del neixement del Messies, tendeix a resumir-se com a "màgic"?
 
Efectivament, del neixement d'una criatura ara també el qualifiquem de "màgic". Ens depassa, sembla impossible que "allò" sigui producte dels humans, ens trastoca emocionalment i, sí, ens sembla més o menys això el que deu ser la felicitat. De manera que qualifiquem de "màgica" una sensació que el llenguatge racionalista, o la ciència, és absolutament incapaç d'explicar. El símbol del neixement, doncs, hi ajuda. L'aparició d'àngels i mags (de fet, "savis", o fins i tot "científics", podríem traduir de l'evangeli de Mateu), hi ajuda. Però em temo que, precisament, el Nadal cristià que representa que celebrem els occidentals aquest dijous, és una alternativa a creure que el món funciona a través de màgia sota la qual, els homes, podem com a molt ser-ne espectadors.
 
En realitat, Nadal és una invitació no tan sols a baixar al món real sinó, contràriament al que fem sovint, a estimar-lo. A fer "sagrat" el "profà", com si diguéssim. Consisteix, crec, en sentir-se plenament d'aquest món imperfecte que tan blasmem i, a més, creure que és des d'aquest món imperfecte que és possible la felicitat, que ja hi viu i que necessita ser "fecundada", "passada per les entranyes" humanes. Bé, pels venedors de mons perfectes, els actuals mèdiums, això és una veritable bufetada. 
 
El relat bíblic també apunta una altra cosa. Els primers en conèixer l'adveniment del Messies són el grup més apartat de la societat jueva, els pastors. La irrupció de la grandesa món real no podia ser en un escenari menys glamourós, menys màgic. 
 
Així que desitgem-nos bon Nadal. Desitgem-nos parar davant la realitat de les nostres vides no com una cosa merament instrumental o decorativa. Desitgem-nos aleshores ser fecunds, capços de "prenyar-la" o de "parir-la". Desitgem-nos no restar indiferents i esperar que la màgia (en forma de política "immaculada", de gadget electrònic o de la sort, posem per cas) resolgui res. Com sabem els de Mataró, per màgia, la Borràs. Bon Nadal.
 
(* article per Capgròs.)