Una revolució per als pares que entren a l’església amb nens, quasi amb sentiment de culpa. Estan avesats a rebre mirades de reprovació si el nen fa alguna exclamació en veu alta, o si s’aixeca del banc quan tothom seu. I si es posa a plorar, surten disparats cap a la porta del temple, amb cap cot i caminant tan de pressa com els és possible.
Fins i tot si renuncien a la missa i entren a l’església fora d’hores, sempre hi haurà algú que criticarà que el nen pugi a l’altar per admirar una estàtua o unes flors, que circuli lliurement topant sense voler amb algun banc, o que faci alguna exclamació massa entusiasta.
Recordo molt bé una de les ocasions en què la meva filla i jo vam ser blanc d’ires. La nena, llavors de dos anys, estava entusiasmada d’haver entrat uns minuts al temple, on hi havia només un parell de persones. En creuar la porta, va fer senyal de posar-se un dit a la boca per assenyalar que calia parlar fluixet. Un cop dins, va mirar Jesús a la creu i va exclamar, amb veu més alta, que aquell era “el Jesús de la festa”, perquè li havia parlat de la Pasqua. Va voler encendre-hi una espelma i em va reclamar la moneda més gran. Llavors va entrebancar-se amb un banc amb el conseqüent estrèpit. Una senyora que passejava pel temple es va precipitar cap a mi per renyar-me.
Li vaig replicar: “Vaja, no deia Jesús: deixeu que els nens vinguin a mi? Aquí també és casa seva. Ella ja mira de parlar fluixet i de no fer soroll, però no deixa de ser una nena. Després ens queixarem quan no hi hagi gent jove a missa. Miri ara on és la nena: s’ha agenollat al banc davant l’estàtua de la Verge Maria, com veu que fem altres persones i jo, i se la mira; que no és preciós?”.
Ara, si em tornés a passar, quasi li podria repartir a l’escandalitzada senyora una còpia del diari La Repubblica que informa de les meravelloses paraules del papa Francesc aquest diumenge 14 de desembre de 2014 mentre parlava amb famílies de nens acabats de batejar, a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio, a Roma.
Ha recordat les paraules de Jesús: “Deixeu que els nens vinguin a mi”. “El seu plor és la millor predicació”.
“Els nens ploren, fan soroll, van d’un cantó a l’altre. Però em molesta molt quan, a l’església, un nen plora i hi ha qui diu que ha de marxar fora. El plor del nen és la veu de Déu: mai se l’ha de fer fora de l’Església”.
Francesc durant la visita a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio. Foto: Repubblica
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.