En la revisió del darrer article acadèmic que estic intentant col·locar en una revista d’aquestes que et validen com a professor, però que llegeixen quatre gats, m’arriba el suggeriment de donar un cop d’ull a The Religion of Technology, de D. Noble. Es tracta d’un assaig de finals dels noranta en el qual Noble es fa la pregunta següent: quin substrat religiós hi ha en la fascinació per la tecnologia? Fins a quin punt la fe religiosa i la fe en la tecnologia es retroalimenten?
Noble construeix una genealogia molt consistent dels somnis i desitjos de redempció transcendent dels tecnòlegs. La relació entre religió i tecnologia és antiga. Des de l’edat mitjana, amb els joaquimites i la seva introducció de la salvació en sentit històric, fins als desenvolupaments científics i tecnològics del Renaixement. En són exemple l’afirmació de Paracels a principis de l’era moderna, segons la qual els descobriments científics són un missatge diví, o la proclamació de Francis Bacon —un dels pares del mètode científic— que l’expansió del domini de l’home sobre la natura és un mitjà per retornar-lo a l’Edèn perdut i apropar-lo a Déu.
Noble ens recorda que històricament no hi ha hagut cap contradicció entre tecnologia i fe. Més aviat, l’esforç ha estat el mateix: la superació transcendent de l’ésser humà —ja sigui espiritualment o tecnològica— i la necessitat de recuperar-se de la caiguda adàmica original. El que hem experimentat en les darreres dècades en el context secular occidental és, més aviat, una anomalia: un enfosquiment d’aquesta relació a causa de l’ús d’un llenguatge secularitzat que enfrontava els dos esforços. Però això cada cop és menys així. Només cal escoltar tot el seguit de bajanades que s’arriben a dir en el context del desenvolupament de la IA: que si podrem buidar la nostra ment al núvol i viure eternament, que si curarem totes les malalties en pocs anys, que si podrem tornar a parlar amb els nostres morts, etc. Totes elles, promeses transcendents de salvació inmanentitzades. No hi ha cap dubte que el discurs al voltant de la IA pren una forma escatològica, però d’una escatologia més pròpia de les heretgies gnòstiques —com ja vaig voler explicar aquí— que no pas de la fe passada pel sedàs de la Il·lustració i la sana sospita de la modernitat.
La lectura de Noble m’ha permès conèixer un personatge que no tenia al radar. En un passatge breu, Noble es refereix al “famós triumvirat de la ciència catalana”: Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Joan de Rupescissa. La primera sorpresa va ser la menció a l’origen català, venint d’un autor canadenc. Vaig buscar a l’original i, efectivament, era així. Els dos primers poden ser més o menys coneguts, però de Joan de Rupescissa no n’havia sentit a parlar mai.
Sembla que Rupescissa —que es creu que va néixer a Peratallada, però segons les fonts va néixer i morir a Occitània— era un franciscà reconegut com un dels fundadors de la química mèdica. Va fer treballs sobre la destil·lació i l’eficàcia mèdica de l’alcohol, que ell, com altres, anomenava quinta essència o aigua viva. I sembla que va ser un dels primers a fer el pas de mètodes qualitatius a quantitatius en la investigació química, que en aquell moment era l’alquímia. Però si va ser conegut, llegit i traduït a moltes llengües durant el segle XIV, era sobretot per les seves predicacions apocalíptiques, que el van portar a la presó per heretgia. Va escriure sobre l’Anticrist, va pronosticar la caiguda del papat d’Avinyó i va defensar la necessitat que l’Església retornés a una vida austera. Es va fer ressò de l’escatologia joaquimita i va apuntar cap a una necessària refundació eclesial d’estil franciscà.
Rupescissa seria la personificació del fet que la pulsió escatològica s’amaga arreu, i que en cada època busca la seva manera d’expressar-se. Podríem dir, com s’ha postulat des de fa temps des de la filosofia de la religió, que l’ésser humà té set de transcendència. I aquesta set es manifesta avui de noves formes que barregen, de manera ben curiosa, apocalipsi i tecnociència. Una mirada al que va passar en un llunyà segle XIV ens pot donar pistes de com afrontar els propers lustres, en què veurem probablement com es donen la mà un retorn a formes religioses de caràcter clarament gnòstic i una fe exagerada en el déu de la tecnologia.
Persones
