Tres piulades a X són l'excusa per encetar aquest espai de reflexió que titularem, mentre duri, Reflexions des del marc immanent. El darrer debat a les xarxes sobre religió i secularitat implica a Rosalía, el seu autèntic o fingit misticisme i si tornarem tots a ser catòlics.
Incapaç de dir res sobre l'artista de Sant Esteve Sesrovires, el que realment és interessant és què diu de nosaltres la sobreinterpretació que estem fent de la publicació del seu nou disc. No em privaré de dir-hi la meva, i així alimentem una mica més un debat etern que reviu cada cert temps, ja que allò que ens fa humans no canvia.
Una piulada d'Adrià Porta, a qui no conec, però situo en el marc d'una esquerra intel·lectual amb qui simpatitzo i que interpreta qualsevol moviment en l'espai públic com una lluita per l'hegemonia cultural, em va portar a algunes reflexions que no són només meves, i que altres persones, com el periodista Israel Merino, també estan fent de manera realment brillant.
Vaig escoltar l'entrevista a Ràdio Noia a Rosalía. Molta gent del meu entorn em va compartir aquest tall, i no sé si em vaig creure el personatge perquè Rosalía té un control absolut del lloc que ocupa i des d'on vol parlar o perquè sobreeixia d'autenticitat, però a mi la primera impressió que em va donar va ser: "Aquesta paia s'ha tragat la bibliografia sencera de Simone Weil". En l'entrevista no la citava directament, però aquesta imatge de buidar-se, de fer-se transparent a un Déu que ens travessa i deixar-li lloc, em semblava plenament weiliana. En una setmana es va confirmar la influència, sembla que la galeta del disc porta una cita de la filòsofa francesa. I ara arriba l'atac a l'artista –o la polèmica pretesament buscada per ella mateixa-, això és o no és façana? No hi ha dubte que la cantant té un do especial per a captar els signes dels temps i sap on situar el seu discurs per a estar al centre mediàtic. Es tracta doncs d'una nova Rosalía que performa el paper d'algú que està de tornada d’absolutament tot i ara li toca fer veure que busca respostes en allò transcendent? Ho fa simplement perquè hi ha un espai d'imatges, conceptes i paraules buides en disputa molt pròpies de la cultura espanyola (i també la catalana, no ho oblidem) i qui ocupi aquest imaginari guanyarà hegemonia en l'espai cultural? No nego que hi ha un projecte de disputa pública per ressignificar els símbols catòlics abandonats massa temps. Però, ¿és només això el que fa Rosalía? Entrar en aquest fangar per pur divisme? O hi ha quelcom autèntic, un zel real i una pulsió religiosa a la qual donar resposta?
El temps ens donarà la resposta, o potser no. Si alguna cosa hi ha del cert avui és que la plaça pública (que és 90% digital) no és més que un ball de ficcions de personatges que ens hem creat. Qui no estigui performant contínuament en el món digital i mediàtic, que tiri la primera pedra. A mi tot plegat em serveix per fer de nou una reflexió que fa temps que m'acompanya i a la qual he dedicat moltes lectures i algun escrit recent. El que constato és que estem en temps d'impugnació d'un nihilisme fruit de la crisi de l'única fe moderna: la fe en el progrés. Vivim un ressorgir real d'una inquietud de transcendència i ens la juguem socialment en el biaix ideològic que aquesta acabi prenent.
M'explico una mica millor. Fa un parell de setmanes Mar Griera, catedràtica de sociologia de la UAB, va inaugurar el curs de Cristianisme i Justícia amb una xerrada titulada El desig de sentit en la qual va dir quelcom important. El que passa a Catalunya amb la secularització és una excepció mundial. Allò propi dels temps postseculars no és la desaparició de la pulsió religiosa sinó el seu retorn en les formes més variades, sincrètiques si voleu, de religió a la carta, però que impugnen la tesi que allò religiós està destinat a desaparèixer. Això és així si s'analitza sociològicament i estem lluny de saber on acabarem –o millor dit, com continuarem-. La tesi és, doncs, així la interpreto jo, que no és veritat que hi hagi hagut una època, posem des del segle XVIII en endavant, en què la religió hagi anat reculant per donar lloc a la raó, sinó que la religió ha reculat per donar lloc a nous mites propis del marc secular, però al cap i a la fi, mites en el seu sentit més ple. De quins mites parlem? El més important de tots és el de la fe en el progrés. La idea que ens encaminem cap a un regne de felicitat de la mà d'un progrés tècnic i científic -que ningú nega-, però oblidant massa sovint que la pasta humana és la mateixa, és a dir, igual de maldestre ara que fa dos mil anys. Ulls clucs a tot allò que la tecnologia, la democràcia liberal i el capitalisme ens promet i el paradís és a tocar. Ara bé, aquest paradís no arriba més que en forma de desigualtat, d’exclusió i precarietat, d’augment dels problemes de salut mental, i un llarg etcètera que tots coneixem. El mite de la fe en el progrés arriba a la seva fi, o bé muta en nous mites de progrés transhumanista basats en tesis tecnooptimistes que ja han donat per perduda la condició humana. No dubteu, doncs, que la fe en el progrés serà substituïda per nous relats, per una tornada de certs misticismes i apel·lacions a allò transcendent.
Ja fa massa estona que no parlem de Rosalía. En fi, no crec que puguem parlar de revival catòlic (potser sí en certes geografies, en certs grups socials
concrets minoritaris i no extrapolables a casa nostra). Però sí que podem parlar d’una necessitat antropològica que demana ser satisfeta d’alguna manera. I us asseguro que si acabem omplint aquesta set de transcendència amb nous imaginaris, dono gràcies que sigui a través d'algú que ha descobert això llegint a Simone Weil. Perquè el terreny de joc no serà si religió sí, o religió no, si mística sí o mística no, sinó, com sempre, de quin tipus de Déu, de quin tipus de mística parlem. La de Simone Weil no és la del vedell d'or, més aviat el contrari. És la de l'arrelament, l’atenció plena, la de la màxima radicalitat, la de prendre partit,... Si hem de ressignificar l’imaginari religiós, tant de bo que sigui per aquesta via i no per altres més idolàtriques que tots podem imaginar.
