Surto del despatx i baixo en direcció als ferrocarrils per tornar cap a casa. Gairebé totes les persones que em creuo –adolescents, adults, gent gran- caminen mirant el mòbil. Ja no és que el treguin en entrar a l’autobús o el metro, és que fins i tot pel carrer la gent es desplaça amb el mòbil a dos pams del nas. Tinc la impressió que aquesta estampa ha augmentat amb el temps i ara és omnipresent. Quan algú es para en un semàfor o a la parada d’autobús, si no duia ja el mòbil a la mà, pots observar aquest gest automàtic desenfundant l’aparell digital. El moviment es dona en solució de continuïtat, no s’ha aturat la persona que la mà ja es dirigeix a la butxaca. Sembla que estiguem en un western steampunk. El moviment, però, és totalment automàtic, no té res de reflexiu, és zero autoconscient. Em sorprenc a mi mateix contínuament en la mateixa gesticulació, havent de fer un esforç ingent perquè la meva primera acció, cada cop que m’aturo, no sigui, amb precipitació, tornar a encendre la pantalla del mòbil.
L’anunci de fa quinze dies sobre la prohibició de l’accés a xarxes socials a menors per part del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha despertat de nou la bèstia del debat mediàtic en forma de comentaris als mitjans, articles, declaracions i reaccions variades. Si alguna cosa ha canviat respecte a fa dos anys i mig, moment en què es va encendre el debat per primera vegada a nivell global -i des de llavors no ha parat- és que ja gairebé ningú qüestiona l’efecte nociu dels smartphones i les xarxes socials a les nostres vides: les dels menors, però també les dels adults. Que la tecnologia digital ens roba l’atenció, transforma les nostres comunicacions interpersonals a pitjor, que les xarxes socials i el seu potencial d’alliberament s’han emmerdificat (Doctorow) buscant la monetització del nostre rastre a Internet, etc. La crítica és ja un lloc comú i la pregunta que ens hem de fer ara és com podem fer-hi front.
En tot aquest debat s’hi escau una reflexió pròpia de la tecnoètica que gairebé ningú està fent. Aquests dies ens hem centrat, potser massa, en si l’anunci de Sánchez és realista, que si prohibir o educar, que si la censura a Internet, que si “no es poden posar portes al camp”, que si no hem de culpabilitzar als joves... Però gairebé ningú està plantejant la qüestió central i primera: per què volem aquesta tecnologia? La necessitem per resoldre quin problema? És aquesta tecnologia inevitable? Tal com avui està pensada, és possible fer-ne un bon ús? Perquè si resulta que no és per a tothom, ni el seu disseny està pensat èticament, si resulta que tal com està pensada ens empeny més a la divisió que a la construcció llavors no val la pena que ens entestem a preguntar-nos per com educar en aquest ús correcte, sinó en com redissenyar-la, limitar-la o si s’escau, rebutjar-la. Es pot educar en el bon ús d’una pistola? Potser sí, però si la portes a sobre cada dia, per molt bona educació que en facis, ja sabem quin tipus de societat se’n deriva. La diferència entre Europa i Estats Units en aquest tema no té a veure amb una millor o pitjor educació en l’ús d’armes, sinó en el grau de limitació i prohibició que fas d’aquesta eina.
El filòsof Langdon Winner té un article famós en el camp de l’ètica de la tecnologia: do artefacts have polítics? Hi explica com, independentment de l’ús que en facis, tota tecnologia té ideologia, té una orientació política intrínseca. Tot artefacte tecnològic comporta una transformació del món, independentment de l’ús que en fem. Hi ha tecnologies que, per la seva pròpia naturalesa, afavoreixen determinades dinàmiques socials. El debat, doncs, deixar de ser ètic per a esdevenir ontològic. Heidegger ja ens va advertir que amb cada nova tècnica emergeix un món nou. Una casa no deixa de ser un conjunt de pedres i troncs, és la tècnica de l’arquitectura la que permet que un conjunt de pedres i troncs pugui esdevenir una llar. Quin és doncs el món que emergeix de les xarxes socials tal com avui estan dissenyades? Sota capa de comunicació instantània allò propi de les xarxes socials és la cacofonia enfront de la claredat en el debat, la liquiditat de les relacions enfront del compromís de la paraula donada, l’eco propi enfront de l’escolta de l’altre. Per molt "bon ús" que fem de les xarxes socials, estem transitant una carretera concreta i cada carretera porta a un lloc. Es pot utilitzar whatsapp per comunicar-se més ràpid, gestionar millor el dia a dia i estar al corrent de moltes coses. No es pot utilitzar whatsapp per augmentar el compromís, per fixar l'atenció, per qüestionar els nostres prejudicis. El problema de l’augment dels extremismes a les xarxes socials, no són els bots, ni la gent de dreta o esquerra que et vulgui manipular, és que la xarxa social per naturalesa -tal com avui està dissenyada- és ontològicament polaritzadora.
I algú diria: dissenyem-la diferent, fem-la de manera que resulti amable i constructiva. Quan això s’ha donat, com per exemple les alternatives a twitter, Bluesky o Mastodon, el que ha passat és que la gent ha deixat d’utilitzar-les perquè... eren avorrides. Tenim doncs una alternativa real a la situació actual, útil per a connectar-nos entre nosaltres –que és el que alguns esperem de les xarxes- però difícilment monetitzable, lenta i sense atractiu. Estarem disposats a acceptar que no podrem anar a més de 80 km/h quan les nostres màquines estan dissenyades per anar a 200 km/h?
Un últim apunt necessari tenint en compte qui acull aquest article. Com transforma l’smartphone la nostra dimensió espiritual? Després del que hem dit, podem concloure que no quedarà intacte. Avui molts parlen d’un retorn a l’interès per certes espiritualitats o inclús d’un cert gir religiós. Alguns ho han titllat de fuga mundi, per altres és la reacció esperable al nihilisme que ens envolta. Jo apuntaria que molts dels elements emotivistes d’aquest gir, aquesta espècie d’espiritualitat desencarnada, desarrelada, sense el compromís amb l’altre propi de les tradicions monoteista, és també l’expressió d’aquesta superficialitat que la tecnologia smartphone ha portat al món. Ara mateix som allò que la tecnologia de la qual ens hem dotat està fent de nosaltres.
No hi ha tecnologia neutra. Tota tecnologia fa emergir un món. Cada cop que ens interessem pel darrer gadget tecnològic, abans de caure de genolls bocabadats per les seves meravelles, intentem anticipar el tipus de món que ens revela. I si no ens agrada, plantem-hi cara.
