Pistes per viure i creure en temps de crisi: Josep M. Soler

(Josep M. Soler) La fe no és una assegurança

Una constatació fonamental és que la fe cristiana no és una assegurança a tot risc, que ens alliberi de tots els problemes i de tots els mals. Ho veiem en Jesús. A ell no se li estalvien les dificultats i els problemes. La fe cristiana no és una garantia que tot ens anirà bé. Sí que és una exigència de lluitar contra el mal, de construir una societat més justa on tothom pugui tenir el que necessita per viure dignament. És una exigència de buscar una economia que estigui al servei de les persones i no per a l’enriquiment d’uns pocs. És una exigència d’atenció als pobres, als marginats, als exclosos. Una icona emblemàtica d’aquesta actitud a què ens ha de portar la fe cristiana és el viatge del papa Francesc a l’illa de Lampedusa. La crisi, per tant, no hauria de fer trontollar la fe.

La crisi és fruit de l’egoisme

La crisi no és culpa de Déu ni voluntat de Déu, és fruit de l’egoisme humà i de la manca de valors ètics. Els cristians ho hem de denunciar, ens hem de convertir en relació a l’afany de posseir que portem tan endintre, l’afany de ser més, l’afany de prescindir dels altres, etc. Entre tots hem de contribuir a fer néixer una nova forma de gestionar l’economia i de fer política. Encara que la crisi no ens hagi afectat directament, tots hi tenim alguna responsabilitat i alguna cosa a fer. Altrament, si no fem res, Déu ens dirà: ¿què n’has fet del teu germà? Déu és Senyor de la història, però ens ha donat la intel·ligència i la llibertat perquè siguem pastors de les coses creades. La frase del Gènesi adreçada a Adam: “domina les coses creades”. Dominar no és “fes-ne el que vulguis”, sinó “fes-les anar de la millor manera possible perquè donin un fruit i desenvolupin tota la seva potencialitat”. Nosaltres tenim la intel·ligència, la llibertat per gestionar les coses creades. Tenint present que la terra té prou recursos naturals per alimentar tota la humanitat si són ben administrats.

Cridats a la vida en Déu

La crisi ens ha de fer redescobrir una veritat important de la fe cristiana: que aquest món no és el lloc definitiu, que estem cridats a una felicitat, a una fraternitat i plenitud superiors. És a dir, que la crisi ens hauria de fer viure més la fe i el desig de la vida futura, de la vida en Déu. Aquesta vida com deia santa Teresa, no deixa de ser una mala noche en una mala posada. No podem posar l’esperança en els béns d’aquest món. La crisi ens mostra que no són els béns materials que fan feliç l’ésser humà, sinó la riquesa espiritual, el viure segons la paraula de Déu. Però això no vol dir que ens evadim davant la realitat i el sofriment que comporta la crisi. Una veritat també fonamental de la fe cristiana és que si no estimem el germà i no ajudem el germà no estimem Déu.

La pregària confiada

La crisi ens ha de portar a la pregària confiada, a posar-nos en les mans del Déu que estima les vídues i els orfes, és a dir els desvalguts, del Déu que exalça es humils, del Déu que vol omplir de béns els pobres. La crisi ens ha de portar a la pregària també perquè Déu toqui el cor de les persones –també el nostre– i ens obri a la solidaritat.

Ajudar amb discreció

La crisi ens ha de fer humils, conscients dels nostres límits i ens ha de fer creatius per veure com podem contribuir a ajudar els altres no sols materialment, sinó fent costat confortant, ajudant a curar ferides, aportant amb discreció a qui passa necessitat i no gosa dir-ho.

L’altre és una icona de Jesús

La crisi ens ha de fer descobrir la dimensió cristològica de l’ésser humà. L’altre és una icona, una presència de Jesús, sobretot els qui passen algun tipus de necessitat (tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure, era foraster i em vàreu acollir, anava despullat...).

La pràctica de l’austeritat

Tot això només ho podem descobrir, aprofundir, viure i mantenir-ho fidelment en la nostra vida des de la pregària i des de la lectura orant de la paraula de Déu. I aquí trobem un element clàssic de la Quaresma: la pregària. Però també ens calen els altres dos: el dejuni, entès no sols com l’abstinència de quelcom de menjar, sinó també de les despeses supèrflues, del consumisme, del malbaratar; el dejuni entès com a pràctica de l’austeritat. I l’altre element és l’almoina, vinculada al dejuni, en el sentit que donem part del que estalviem. Aquesta almoina està fonamentada en l’amor fratern que ens mou a donar als qui ho necessiten segons les nostres possibilitats. Donar diners i coses materials, però també donar temps per escoltar, per confortar, per dir una paraula que guareixi i obri a l’esperança.

Un altre món és possible

En la Quaresma ens preparem per a la Pasqua i Crist ressuscitat ens mostra que un altre món és possible, un món alliberat del mal, de la injustícia, de la insolidaritat. I al final del temps també alliberat de la mort. El Crist ressuscitat ens mostra que l’amor i la fraternitat sortiran vencedors. Amb aquesta certesa que mou la nostra esperança hem de continuar treballant ajudats per la gràcia de Déu, pel bé dels altres i per la transformació del món.

Intervenció feta a la taula rodona impulsada pel Grup de Sensibilització Social de Vilanova i la Geltrú amb les parròquies de la ciutat i l’equip de Pastoral Obrera el passat 8 d’abril. El tema: Pistes per viure i creure en temps de crisi, amb uns ponents d’excepció: Ángel de Arriba, emprenedor i aturat, Josep M. Soler, abat de Montserrat i Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu. Moderava Núria Mañé, editoria.

(Publicat al número 12 del butlletí Crit Solidari, de l'equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu)