(Agustí Cortés) Recordo que en aquesta mateixa sala vam fer una taula rodona sobre la crisi econòmica l’any 2008. Érem més optimistes del que la realitat ha mostrat, tot i que l’esperança cristiana ens empeny i ens sosté. La meva intervenció partirà de l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, del papa Francesc, dels números 186 a 216.
L’informe Foessa
Cal dir que l’Església recomana un realisme que necessita de la humilitat. Avui fa pocs dies vam tenir a mans l’informe Foessa encarregat per Càritas espanyola, un informe que es fa periòdicament i que és una fotografia fidel de la realitat. Segons aquest informe correm el risc d’una gran bretxa social fruit de la crisi, de la gestió de la crisi i de les retallades dels recursos socials, i per l’altra banda de l’augment de l’atur i del cost de la vida. I coincideix amb les dues intervencions que m’han precedit en afirmar que el que està salvant la nostra societat espanyola són les relacions socials, les més curtes i immediates: familiars, parròquia, amics... Cal dir a més a més que l’Església fidel a l’Evangeli no només considera pobresa la manca de diners, sinó tota la deshumanització que provoca pobresa econòmica, una pobresa que, a la vegada, provoca més deshumanització.
L’exhortació del papa Francesc aborda un problema que afecta tota l’Església i proposa viure la fe d’una manera fecunda, humanitzadora que porta a una plenitud de vivència joiosa i que empeny la humanitat al seu propi progrés. En el seu capítol segon parla de la crisi del compromís comunitari. Hem dit que segons l’informe Foessa les relacions socials, les més properes, estan ajudant molt a poder sobreviure en la crisi. El papa denuncia una crisi de compromís comunitari: l’altre ¿qui és per a tu? Aquí és on el papa introdueix aquell concepte famós que va repetir al grup de bisbes catalans a la visita ad limina, el famós “descarte”, la gent descartada de la vida, de la comunitat. És el gran problema que ell detecta en la nostra cultura i en la nostra economia. Els números 186 a 216 pertanyen al capítol quart: la dimensió social de l’evangelització. L’objectiu del papa és subratllar que seria una traïció a l’Evangeli de Jesucrist oblidar-nos del seu relleu social, la dimensió social de la nostra vivència de fe cristiana. S’inspira en tres principis bàsics que ell cita explícitament, heretats dels dos papes darrers.
Els tres principis de l’exhortació
El primer principi és que la pobresa, permeteu-me aquesta expressió, és una categoria teològica, la qual cosa vol dir que no puc entendre el Déu de Jesucrist, l’Esglesia i el cristianisme sense els pobres: el concepte, la vivència, la realitat dels pobres.
El segon principi és que el servei de caritat inclou el servei d’atenció als més pobres i desfavorits i és connatural a l’Església. Ho va dir Benet XVI poc abans de la seva renúncia en una carta a tots els bisbes a propòsit de l’eclesialitat de Càritas. Va dir que l’Església tampoc no pot trair la seva essència si no fa un servei explícit i concret, organitzat o no, en favor dels pobres.
El tercer principi que alimenta i justifica la seva postura davant la pobresa és que la pobresa de tipus econòmic en el fons és un problema de desvinculació de la moral respecte a l’economia. S’ha deixat l’economia en mans del mercat lliure i al marge dels principis ètics. Aquesta separació és un veritable virus que s’ha introduït a la societat i que està provocant en el fons tot el que estem patint. No podem parlar del misteri cristià sense parlar de la realitat dels pobres. És una teologia amb conseqüències morals. No és un sentiment, és un plantejament de fons essencial dels que som deixebles de Jesús.
La inclusió social dels pobres
L’apartat de l’Evangelii Gaudium que inclou els números 186 a 216 es titula “La inclusió social dels pobres. La paraula inclusió es contraposa al “descarte”. Com que els pobres destorben molt, els deixes a un costat. Però des de l’Evangeli de Jesús has d’incloure els pobres a la teva vida. I has d’incloure la teva pobresa a la teva vida i has de lluitar per la dignitat del pobre que tens al costat i també per la teva dignitat.
Francesc denuncia la teoria del “vessament”, que diu que si anem progressant i produint cada vegada més, els pobres també aniran al darrere beneficiant-se de les fites assolides per l’economia mateixa. Però això és mentida. Perquè cada vegada les diferències són més i perquè és progressiu el deteriorament dels pobres a l’hora que és progressiu l’enriquiment d’uns pocs.
El primer deure respecte als pobres és escoltar el clam del poble que pateix, escoltar com escoltava Déu el clam de l’esclavatge del poble d’Israel. També escoltar com a pastor, en el cas nostre (preveres, diaques, bisbes), buscant donar resposta a aquest clam dels pobres en un sentit de treballar pel progrés integral de la persona. No només del progrés que se soluciona amb diners de final de mes, sinó amb el progrés de l’ésser humà com a persona necessitada psicològicament i sobretot com a persona necessitada espiritualment d’un sentit, d’una gràcia, d’un amor, d’una presència.
El motiu principal de la nostra acció social no és el sentiment que es produeix de dolor quan trobem un veí que està passant-ho malament, sinó la misericòrdia. Ell va citant textos del Nou Testament i afegint un pensament que per ser molt tradicional ja hem oblidat. La nostra misericòrdia efectiva i concreta compensa els nostres pecats. És una cita de Sant Agustí. Aquell que dóna diners al pobre, aquell que treballa per al pobre està fent un sacrifici expiatori, està compensant el seu propi pecat davant Déu, fins al punt que la manera de discernir si una postura és cristiana i evangèlica és veure què fa amb els diners que pertanyen als pobres. Denuncia en aquest sentit la mentalitat individualista, consumista, i competitiva.
L’opció pels pobres és tan evangèlica, com deia Benet XVI, que Crist, Maria, els apòstols i tots els cristians autèntics van ser pobres. Perquè hi havien nascut o perquè s’havien fet pobres a favor dels altres. Significa estar per l’altre i no discriminar els pobres privant-los de l’Evangeli. Finalment, projectava aquesta actitud per als altres, l’amor concret, sobre l’estructura econòmica, sobre la política. No podem fer política oblidant que l’altre és un lloc de Déu, és un lloc de Crist encarnat. Parlo de la política, de les macrorrelacions i fins i tot de les relacions internacionals que funcionen com a equilibri d’interessos i no com un servei a la humanitat.
Com a apèndix, el papa Francesc acaba citant situacions ben concretes, com el capítol 25 de Mateu. Ell va citant pobreses i pobreses noves, entre les quals hi ha els sense sostre, els toxicòmans, els refugiats, els indigents, els ancians, els migrants, els qui són víctimes del tràfic de persones, les dones maltractades, el no nascuts i els exclosos per raó de no produir o perquè demanen una dedicació gratuïta com ara els ancians. També parla de la natura mateixa, el món nostre,que és explotat en lloc de ser, com estava dient el pare abat, cuidat, Tenim encarregat tenir cura del seu desenvolupament.
Per acabar també cito sant Francesc: Som petits però forts en l’amor de Déu. Tots els cristians estem cridats a tenir cura de la fragilitat del poble i del món en el què vivim.
Intervenció feta a la taula rodona impulsada pel Grup de Sensibilització Social de Vilanova i la Geltrú amb les parròquies de la ciutat i l’equip de Pastoral Obrera el passat 8 d’abril. El tema: Pistes per viure i creure en temps de crisi, amb uns ponents d’excepció: Ángel de Arriba, emprenedor i aturat, Josep M. Soler, abat de Montserrat i Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu. Moderava Núria Mañé, editoria.
(Publicat al número 12 del butlletí Crit Solidari, de l'equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu)
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.