Vés al contingut

Em dic Marta Vidal. Tinc 41 anys. Sóc mare de 3 fills. Sóc militant d’ACO i amb el Lluís, el meu marit, acompanyem com a consiliaris un grup de la JOC.

Sóc metgessa, especialista en Medicina Interna. Em vaig formar a l’Hospital de Bellvitge i, des de fa 10 anys, treballo a l’Hospital de Martorell, en una unitat que atèn pacients geriàtrics i en situació de malaltia avançada o terminal, la unitat s’anomena UFISS. També faig guàrdies com especialista en Medicina Interna al meu hospital.

He plantejat la meva intervenció com una revisió de vida.

1. Veure

1.1. D’on venim?

Tenim un dels millors sistemes sanitaris del món, amb professionals altament qualificats i recursos sanitaris i sociosanitaris que garanteixen tot el procés assistencial. Utilitzem una tecnologia novedosa, en tècniques diagnòstiques i tractaments farmacològics. Gaudim d’un alt nivell quirúrgic i d’unes línies d’excel·lència investigadora. Cal afegir-hi que el sistema és totalment gratuït i que està distribuït al territori amb criteris d’equitat.

Els metges de l’Hospital de Bellvitge, l’abril del 2011, ho expressaven així: L’actual sistema sanitari públic de Catalunya, que persegueix l’excel·lència en l’atenció a tota la població, és reconegut com un dels millors del món. S’ha aconseguit amb el consens i l’esforç continuat de tota la societat durant molts anys. El grau de satisfacció dels seus usuaris és alt. El cost, en termes de percentatge del PIB, és moderat, si es compara amb els sistemes d’altres països desenvolupats que, a més, obtenen resultats pitjors.

Actualment [octubre 2011], a l’Estat espanyol, es destina a sanitat pública un 6,63 % del PIB, que vénen a ser uns 1.500 euros per habitant i any. Però el creixement de la despesa sanitària és superior al creixement del PIB. Seguint aquest ritme, en uns 40 anys, caldria destinar a Sanitat un 40 % del PIB, cosa que ja es veu que és insostenible.

La gestió de tot plegat es fa difícil quan entra en joc la salut de les persones. Gastem més del que podem i ens hem tornat més còmodes i exigents.

1.2. Cap on anem?

El problema de la retallada sanitària és que s’ha plantejat sense concreció i sense planificació. A la pràctica s’ha materialitzat en el tancament d’unitats d’hospitalització, en la disminució de places de cures intensives, en l’espaiat de les visites de control i en l’allargament en temps d’espera quirúrgics. És, doncs, una baixada de la qualitat assistencial i cal valorar si no és també un risc per a la salut.

Quan dic que les retallades s’han plantejat sense planificació, vull dir que les decisions recauen en els professionals que treballem directament amb els pacients i amb criteris economicistes. La major part de l’estalvi recau en els professionals: l’acomiadament de metges i infermeres, els canvis en les jornades laborals, la baixada de sous i el no cobrar complements, cosa que ha creat força malestar en els professionals de la salut.

Cal tenir present que el salari dels metges espanyols és un dels més baixos d’Europa en comparació amb el dels facultatius de la resta de països de la UE. Dins del nostre país també hi ha diferències. Els especialistes gallecs són els més ben pagats d’Espanya, i els catalans els pitjors, segons les dades de l’estudi Anàlisi de les remuneracions dels metges a Espanya 2005. Els metges especialistes a Espanya reben un salari mitjà, sense comptar factors variables com guàrdies o complements de productivitat, de 41.186 euros anuals.

2. Jutjar

Els professionals sanitaris no estem d’acord en com s’han plantejat les solucions. No es pot posar en perill un sistema sanitari que ha costat tant d’esforç construir i del qual ens sentim orgullosos.

Hi ha molts manifests de diferents col·lectius del món de la sanitat que estan en contra de com s’han dut a terme les retallades: Societats de Medicina i Infermeria de totes les especialitats, el president del Col·legi de Metges de Barcelona, el president del Sindicat de Metges de Catalunya...

Tot plegat ens afecta i sentim preocupació, indignació, un gran malestar i incertesa de cara al futur.

L’evangeli, però, ens parla de saber viure en la comoditat i en l’estretor (Filipencs 4,10-14): M’ha alegrat molt en el Senyor que darrerament hàgiu renovat el vostre interès per mi. Ja el teníeu, però us faltava l’ocasió de dmostrar-lo. No vull pas dir que en aquests moments passi necessitat, perquè ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort. Tanmateix, heu fet bé de solidaritzar-vos amb la meva estretor.

3. Actuar

3.1. Àmbit de la gestió

3.1.1. Govern

Cal valorar retallar en altres pressupostos que no posin en perill el sistema de protecció social. La sanitat és un dret fonamental que iguala tots els ciutadans.

Millorar la planificació; refer els Plans de salut amb una guia i ruta a seguir pels professionals. Amb concreció de mesures a adoptar.

Adaptar les retallades en funció del tipus de centre i de processos (prioritzar serveis que requereixen una atenció especial).

No pot ser que a cada centre es prenguin mesures diferents. Ja està passant que als diferents hospitals s’han pres mesures diferents en funció dels acords entre empresa i professionals. En alguns centres s’estalvien les DPO, en altres fan més acomiadaments, en altres s’afecten més unes especialitats que altres, en altres s’abaixa l’activitat i el salari dels que fan guàrdies (passant la jornada ordinària a jornada complementària i donant hores de festa…)… Per tant, cal aplicar mesures iguals per a tots els centres i professionals.

Fer Educació sanitària a la població; conscienciar la població de la nova situació.

3.1.2. Empresa

Evitar la pèrdua de llocs de treball, augmentant les ja elevades taxes d’atur, amb la impossibilitat de tornar a trobar feina en relació a la salut i pèrdua d’efectius altament qualificats.

Adequar les jornades laborals en funció de l’activitat, però amb equitat. (exemple del que està passant al meu hospital amb els metges que fem guàrdies).

Fer participar els treballadors en la presa de decisions, alhora que això afavoreix la millora en la presa de consciència d’aquesta nova realitat.

Fomentar estratègies de motivació dels professionals en temps de crisi; la situació actual és justament al revés, ens sentim agredits perquè l’estalvi en sanitat recau molt directament en exigir al professional un gran esforç a canvi d’empitjorar les seves condicions laborals.

Educació sanitària a la població. No pot recaure només en el professional el fet d’anar explicant constantment que les coses estan canviant, intentant no fer alarmisme; alhora que l’usuari no pot exigir al professional allò que aquest no li pot continuar oferint.

3.2. Professionals de la salut

3.2.1. Societats científiques

Els grans experts de totes les especialitats i els responsables de les diferents societats científiques, haurien de fer una revisió de les guies clíniques per fomentar l’estalvi econòmic amb el menor impacte en la qualitat.

3.2.2. Professionals de la salut

Cal prendre consciència d’aquesta nova realitat; no podem fer com si no passés res (“jo sóc metge, no gestor...no deixaré de fer el millor pel meu pacient...”).

Cal fer un procés d’acceptació i adaptació a aquesta nova realitat. Costa molt baixar el nivell a què estem acostumats, tant els professionals com els usuaris.

Cal usar encara més el sentit comú, per tal de fer un ús racional dels recursos de què disposem; ponderant amb molta vigilància els criteris economicistes en la presa de decisions: exploracions complementàries (proves diagnòstiques), tractaments farmacològics, dispositius assistencials. Això implica un gran esforç per part nostra.

Continuarem treballant amb la mateixa competència professional, malgrat disposarem de menys temps i menys sou. Seguirem fent formació continuada per estar a l’alçada (encara que hagi de ser fora del nostre horari professional). Seguirem tractant el pacient amb el mateix respecte i atenció que totes les persones mereixen.

Caldrà buscar eines per a denunciar situacions d’injustícia, tant des del punt de vista de la nostra situació laboral com en referència a tot allò que impliqui posar en perill la salut dels nostres pacients: llistes d’espera insuportables, necessitats de recursos urgents..etc.

Continuarem fent educació sanitària a l’usuari, sense alarmisme ni victimismes.

Si ens retallen el sou, cal que ens retallin la jornada. Aprofitar que treballarem menys per millorar la nostra qualitat de vida, dedicar més temps als de casa, a nosaltres…etc. Els metges treballem molt i molts dediquen poc temps a les seves famílies, pel fet d’haver de treballar en festius, nits, caps de setmana etc…

3.3. Usuaris de la salut

Millorar les estratègies de prevenció.

Ser més conscients de la nova situació, adaptar-nos a la nova realitat d’una disminució en la qualitat del servei que fins ara es prestava.

Usar o sol·licitar recursos de forma racional (servei d’urgències, llei de dependència).

Buscar o demanar alternatives

Disposar de mecanismes per poder denunciar situacions insostenibles.

Valors:

Acceptació (no és resignació).

Aprendre a valorar el que tenim, prendre consciència que tot té un cost, no només econòmic, també social.

Oportunitat de millora, buscar aspectes positius davant les adversitats.

Esforç.

Justícia i equitat; hem de ser justos perquè els recursos arribin a tothom.

Compassió: implicació davant d’una situació injusta, no justificar-ho tot per la crisi.

Esperit de lluita i reivindicació de drets, com a professionals i usuaris. Tenir clar quins són els nostres drets (i els nostres deures).

Esperança: Ens en sortirem, la situació millorarà. Definir quin model de societat volem

Marta Vidal, metgessa

Intervenció a la taula rodona organitzada per l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu a Molins de Rei el passat 10 de novembre.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.