Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Salva Clarós) La progressió de fets en els cicles de crisi estan escrits com si fos el guió d’una pel·lícula, perquè responen a una lògica d’acció i reacció. Ara estem entrant en una fase d’adaptació, després que la recessió que segueix al col·lapse econòmic i financer ha incrementat molt notablement la desigualtat i la pobresa, generant malestar polític i protesta social. En aquesta fase, la ciutadania mostra signes de maduresa i predisposició per a recuperar el poder polític que s’havia cedit alegrement als mercats, per tornar a assentar unes bases de cohesió social, de protecció dels més febles, una regulació laboral, unes polítiques fiscals més justes i redistributives... que facin possible un nou cicle de benestar sostingut. Hi ha signes d’això, que és més o menys la repetició del que ha ocorregut ja en el passat. 

Les eleccions europees han confirmat una tendència a l’empoderament de la gent per desplaçar del poder als corruptes i als de la “casta” com anomena el jove Pablo Iglesias a l’establishment. La reacció ciutadana s’ha evidenciat a les europees amb canvis en el comportament electoral no predits per les enquestes. Les urnes han castigat a grans partits tradicionals, han emergit espectacularment opcions noves o abans minoritàries, i es manifesten a Europa tendències a la fuga. 

Els catalans volen marxar d’Espanya i desitgen anar a parar als braços d’Europa. Al mateix temps els francesos volen marxar d’Europa i recuperar sobirania i també la moneda. Igual que els anglesos que també volen abandonar Europa, mentre els escocesos volen abandonar el Regne Unit... Encara que no hi ha evidència de que ho desitgin majoritàriament, aquestes societats han expressat a les urnes unes tendències, cada una amb les seves raons i situacions particulars. El que si és coincident és la voluntat manifestada de tocar el dos. És una reacció de rebuig, que ve a sumar-se a altres aspiracions, a allò que s’identifica com la causa del problema. No és en si mateixa una solució al problema. En qualsevol cas, en aquests moments s’està enfocant abans la voluntat de fugir que la de construir la solucions, i la mateixa fugida es percep ja com una solució.