Vés al contingut
L’EMANCIPACIÓ DELS FILLS
La pràctica totalitat dels estudis actuals consideren que l’emancipació dels fills consisteix en el fet d’abandonar la llar dels pares. Aquesta realitat no va pas deslligada d’una certa independència econòmica i d’autonomia com a capacitat de gestionar la responsabilitat i la llibertat. Malgrat les lògiques dificultats de qualsevol transició, l’emancipació se sol entendre com un veritable enlairament a la vida i a la societat. En aquest sentit, té un vessant totalment positiu que recull els resultats d’un procés de creixement i de maduresa. L’estimació rebuda dels pares es converteix en un acte creador de noves decisions i ca­mins.
Ara bé, aquest fet no està exempt d’algunes peculiaritats i, fins i tot, d’algun conflicte. Des de la perspectiva sociològica les dades de la situació de l’emancipació a Espanya són clares: els joves marxen de la llar familiar força més tard que la majoria del seus contemporanis europeus. En efecte, el 54% dels joves de 18 a 34 anys encara viuen a la casa familiar d’origen (OBJOVI, 2010). La taxa d’emancipació és de 10.1% en la població entre els 18-24 anys; 46.8% entre els 25-29 i 75.7% entre el 30-34. INJUVE situa l’edat mitjana en la qual els joves deixen de viure amb els pares als 22,15 anys. A Europa és als 21,1 anys, amb xifres significativament inferiors a països com França (20,8), el Regne Unit (20,4) i Suècia (19,9).
Més enllà de les xifres, molts pares perceben que la societat ha passat en poc temps d’una emancipació «natural» i generalit­zada derivada de l’assoliment de la majoria d’edat, la maduresa personal, l’obtenció de recursos econòmics fruit de treball i, sovint, el compromís en la construcció d’una família i d’una llar, a una emancipació «conflictiva», sigui perquè es veu pre­matura i, per tant, la marxa sense massa maduresa personal o recursos suposa una angoixa, sigui pel seu endarreriment i difi­cultat d’una convivència i coexistència que alhora reclama independència, o també, per un obligat retorn quan anteriorment hi ha hagut un trencament. L’emancipació, lluny de ser una ruptura, s’ha de viure com un procés de desenvolupament en el marc d’un nou tipus de relacions i, per tant, no com una nova situació sense vincles familiars, comunitaris o culturals.
Factors i models
Els estudis evolutius i comparatius assenyalen diversos factors que condicionen l’emancipació dels joves. Podem remarcar l’ocupabilitat laboral i la taxa d’atur, l’edat d’acabament dels estudis, el preu i la tipologia d’habitatge a l’abast, la formació de parella estable i de la pròpia família, el gènere, la classe social i la renda familiar, la formació dels pares, etc.
Juntament amb els factors anteriors hom detecta diferències en la manera com intervenen en els processos d’emancipació les famílies, les administracions i la societat en el seu conjunt. Es configuren diversos models. Si ens cenyim a Europa en podem assenyalar quatre: a) El model anglosaxó on l’autonomia i la independència econòmica tradicionalment s’ha assolit a una edat primerenca com a conseqüència d’un accés al treball i a l’habitatge amb certa facilitat i rapidesa; b) El model nòrdic que es caracteritza pels ajuts institucionals que propicien una prompta sortida de la llar, en base a un concepte de la ciutadania fona­mentat en el desenvolupament personal; c) El model continental que bàsicament és igual que el nòrdic però el procés és sub­vencionat o recolzat per les pròpies famílies que ajuden els fills amb una bona «empenta»; d) El model mediterrani suposa una emancipació molt més tardana malgrat que molts joves gaudeixen d’una alta autonomia i independència en un clima cordial i flexible, i amb recursos econòmics garantits per a les despeses i per a l’estalvi personal. La forta dependència dels pares, el desig d’estabilitat, l’espera d’un determinat poder adquisitiu endarrereixin el procés de marxa. Aquest model també es caracteritza per una minsa mobilitat geogràfica. Al darrera d’aquests models trobaríem quatre conceptes que definirien l’actitud i l’expectativa del procés en els joves: descobrir-se (m. nòrdic); assumir-se (m. anglosaxó); situar-se (m. continental); instal·lar-se (m. mediterrani).
Les raons i les dificultats de l’emancipació
Les raons que descriuen les estadístiques (FUNDACIÓ SM, 2010) realitzades sobre joves del nostre estat donen els següents resultats (amb respostes múltiples): ser més madur (18,8%); més independent (24,5%);viure amb la parella (24,5%); aconse­guir un habitatge (36,5%); acabar els estudis (38,2%); aconseguir feina (52,9). Al mateix temps, el 48% del joves espanyols que viuen a la llar familiar consideren que el fet de no disposar de recursos econòmics per accedir a un habitatge és la princi­pal raó per mantenir-se a casa del pares. Manifesten: “avui l’emancipació és impossible!” (El mateix indicador suposa un 28% per la EU27).
Aquestes dades fan detectar entre els joves dues posicions bàsiques i generals davant l’emancipació: els proactius i els reactius. La primera posició general ve descrita per aquells que veuen positivament la idea de l’emancipació i això suposa quelcom desitjat a curt termini en el seu projecte. Ara bé, les raons concretes poden ser ben diferents: l’emancipació entesa com una dinàmica necessària per al creixement personal; l’emancipació com una reacció o superació d’una situació de malestar o de limitació a casa dels pares; una emancipació planificada en alguna etapa o fet de la vida -parella, feina en un altre indret, alguna activitat-; i també, com a resultat de la valoració d’un assaig previ d’emancipació com a element determi­nant per a la seva reafirmació. La posició general dels reactius queda aglutinada sota dues principals motivacions: la cerca i el manteniment d’un determinat estatuts que només pot garantir l’estada a la llar familiar i, d’altra banda, la inseguretat –o la por al fracàs– davant els reptes i les dificultats que suposa el desafiament de l’emancipació.
Una conflictivitat derivada de la no emancipació o d’un retorn
Si bé la marxa d’un/a fill/a suposa per a molts pares un certa preocupació –quins problemes tindrà? com es defensarà? tindrà prou recursos? etc– és evident que en el context actual les situacions de la no emancipació o d’un possible retorn són aquelles que susciten més conflictivitat; en concret, la convivència perllongada en una mateixa llar familiar amb fills que –àmpliament superada la majoria d’edat– no volen o no poden renunciar a un escenari similar al d’una emancipació real, o si més no, a un alt nivell d’independència i autonomia a l’espera d’un estatus més afavoridor. Les famílies de la nostra societat viuen el canvi d’una emancipació entesa com a «conquesta» –no sense una minsa dosi d’aventura– a una emancipació parcial viscuda amb «resignació» dels pares i dels fills.
Són molts els fills que amb vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys es mantenen a la llar familiar amb un peculiar règim de vida. Són adults i, alhora, cerquen un equilibri entre la necessària dependència i un ampli marge de llibertat. En aquest context, les relacions paterno-filials poden resultar problemàtiques per la diversa manera d’entendre la comunitat familiar, la presència dels amics, la participació econòmica o d’altre índole en la despesa general i en l’activitat de la llar, la presència freqüent de la parella, etc. O simplement, la diversa manera de viure determinats valors com l’esforç, l’estalvi, el treball, la previsió, l’ordre, etc., o hàbits com el gaudi, la comoditat, l’espontaneïtat o la mobilitat... Els joves, malgrat la seva no disponibilitat econòmica, es veuen força madurs i reivindiquen un escenari de màxima autonomia.
Per a ells, aquesta és una situació conjuntural que no ha de fer perdre ni un dit de llibertat. Els pares creuen que la maduresa prové dels fets fefaents, dels anys d’experiència i de món i, lògicament, no estan massa acostumats a renunciar a determinades potestats a «casa seva». Aquesta situació no resulta gens fàcil quan el retorn té un antecedent de conflictivitat o de fractura, perquè llavors s’han d’entreteixir novament les relaci­ona des de la base.
Emancipació, projecte i comunitat
L’actual crisi pot accentuar la problemàtica de l’emancipació sota l’única perspectiva econòmica. Això fóra un reduccionisme. La tradició bíblica ens aporta cinc valuosos ensenyaments: a) Déu suscità en molts personatges bíblics una emancipació justi­ficada i fonamentada per un projecte. En aquest sentit, l’emancipació o la no emancipació no pot ser pas una fugida de les dificultats, de les pors o un refugi per a les comoditats. El sentit d’un projecte de vida és essencial per copsar el valor de l’emancipació, i consegüentment, recolzar-la; b) En el textos de l’Antic i del Nou Testament el procés de construcció i de creixement és de tota la persona, de totes les seves dimensions i responsabilitats. Per tant, el procés d’una veritable emancipa­ció també passa per implicacions axiològiques, psicològiques, culturals, etc. Això vol dir que els joves han de viure primer un procés de progressiu compromís i corresponsabilitat amb tota la comunitat familiar i després en relació al seu projecte. També suposa que els pares hauran de ser amatents i afavorir aquest procés amb una sana raonabilitat, diàleg i proporcionalitat, en primer lloc, a la llar i, després, tot recolzant amb actituds i recursos –en la mesura de les seves possibilitats– el procés de l’emancipació; c) els textos bíblics relativitzen els condicionaments previs de caràcter econòmic, social o cultural perquè posen l’èmfasi en la finalitat o el projecte; d) l’emancipació, en el context bíblic, no implica desentendre’s de la cura dels grans i del seu vetllament, ans al contrari: l’estimació i la preocupació pel pròxim comença amb els membres de la pròpia família: e) les relacions enteses com a vincles afectius, sentiments, vivència i transmissió de valors o la pertinença cultural –malgrat l’emancipació– continuen essent una tasca prioritària per construir la comunitat.
Qüestions:
1.- Com vaig viure la pròpia experiència personal d’emancipació?
2.- Com viuen les famílies que ens envolten el procés d’emancipació dels fills?
3.- Quins són els aspectes positius de l’emancipació? I les limitacions o dificultats? En el procés d’emancipació: cal garantir unes condicions bàsiques?
4.- Quins són els conflictes més freqüents resultat d’una emancipació precipitada o d’una emancipació endarrerida?
5.- Les famílies, les institucions, les polítiques... com poden afavorir l’emancipació dels fills?
Cites bíbliques:
Gn 2,24: Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.
Ex 3,1-10: Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró… El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egip­cis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t’envio al faraó…
Ex 20,12: Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Seyor, el teu Déu. Jr. 1, 4-19:--Ah, Se­nyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar? El Senyor em respongué:--No diguis que ets massa jove. Vés on jo t'envi­aré, digues el que jo t'ordenaré. No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te.
Lc 2, 46-52: el van trobar al Temple… No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare? Després baixà amb ells a Natza­ret i era obedient: La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes
Mt 12, 46-50: --¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?
Bibliografia:
Ballesteros, J.C., Megías. I., Rodríguez, E. (2012). Jóvenes y emancipación en España. Fundación Ayuda contra la Drogadicción-Obra Social Caja Madrid. Madrid.
Elzo, J., Cartiñeira, A.,(dirs) (2011). Valors tous en temps durs. La societat catalana a l’Enquesta Europea de Valors de 2009. Barcino. Barcelona.
González-Anleo, J., González, P. (coord) (2010). Jóvenes españoles 2010. Fundación SM. Madrid
INJUVE (2010). Juventud y familia desde la perspectiva comparada europea. Revista de Estudios de Juventud, n. 90. Madrid.
Meil,G. (2006). Padres e hijos en la España actual. La Caixa, colección Estudios sociales n. 19. Barcelona.
Ríos, J.A. (2005). Los ciclos vitales de la familia y de la pareja.¿Crisis u oportunidades? C.C.S. Madrid.
Van de Velde, C. (2008). Devenir adulte: sociologie comparée de la jeunesse en Europe. P.U.F. Paris.

Barcelona, Abril de 2013

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.